Temps de virus

Em va semblar lògic que la consellera de Salut, Alba Vergés, assistís a la reunió organitzada pel ministre espanyol de Sanitat per coordinar les tasques de totes les autonomies en relació amb el coronavirus. Va fer una excepció. Des del 155 els consellers catalans no solen assistir, per principis, a les reunions departamentals que es convoquen a Espanya. Em va semblar, en canvi, menys lògic que Vergés considerés necessari oferir una mena de disculpa dirigida a l’independentisme  al·ludint a la conveniència –aquesta vegada– de protegir els ciutadans catalans. Sobrava. Reflectia nítidament un mal rerefons: la salut és una qüestió que sí que té interès per a la nostra gent, mentre altres temes... ehem. Sobre això d’altres temes poden pensar lliurement en qüestions econòmiques, solidaritats, plantejaments per rebaixar la desigualtat, lluita contra el deteriorament climàtic. En aquestes hipotètiques taules col·lectives es renuncia a defensar els drets dels catalans.

Tot emana de la filosofia del desenganxament que ha anat accentuant, des que va arribar a Palau, el tossut i contradictori personatge, primera autoritat espanyola a Catalunya, conegut per haver dit que no trauria la pancarta del seu balcó, tot i que ho ordenessin les lleis i els tribunals estatals. Bé, em corregeixo: primer va dir que no i després, quan es va assabentar del que passaria la va acabar traient, però amb l’immens nyap que suposava que ja l’havia vençut el termini. Ara tot Catalunya viu una crisi institucional històrica per aquell gest i el sector sobiranista del país mostra amb més nitidesa que mai les seves contradiccions internes.

Carn de canó

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Espanya no és particularment fantàstica, però la política catalana, sí. Li encanta inocular contínuament nous virus experimentals a la carn de canó de la gent del carrer per veure què passa. El d’ara es diu ‘tota la justícia espanyola és venjança anticatalana’. Segueix els ja coneguts ‘L’obediència a les normes acceptades per tots només s’ha de practicar quan convé’ i a l’‘Aviat, sense costos, amb l’ajuda gairebé garantida de la UE i la inhibició acollonida del règim de Rajoy tindrem independència, tot i que no tinguem ara el recolzament de la majoria absoluta de la població’.

Per tornar al primer, és evident que la justícia espanyola necessita grans canvis estructurals. Però no estic gaire segur que, per posar dos exemples, descansant a casa seva a l’espera de veure si arriben abans uns desenllaços biològics inevitables o els judicis, els acusats Jordi Pujol i Félix Millet considerin que hi ha una especial venjança anticatalana. Perquè saben llegir i poden llegir als diaris on són alguns dels seus estimats amics o coneguts –sentenciats amb més celeritat– Rodrigo Rato, Díaz Ferrán, Urdangarín, Maria Antonia Munar, Ignacio González o Eduardo Zaplana, per dir només alguns noms.