Si el 'brexit' funcionés...

La setmana passada vaig assistir a un sopar a Madrid on el convidat era un alt funcionari britànic. Volíem que ens expliqués la seva visió de com es desenvoluparan les negociacions entre el Regne Unit i la Unió Europea per arribar a un nou acord comercial una vegada que el Regne Unit abandoni el club europeu. Cosa que es produirà a la mitjanit del 31 de gener.

El convidat ens va sorprendre al començar la seva intervenció preguntant si entre els assistents hi havia algun que fos partidari del ‘brexit’. Es va fer un silenci incòmode. No es va entendre la ironia britànica de la pregunta. Ningú va aixecar la mà.

No m’he plantejat mai si soc o no partidari del ‘brexit’. La raó és perquè no he hagut de prendre aquesta decisió. Però comprenc alguna de les raons que han portat a una mica més de la meitat dels britànics a prendre-la.

Des dels anys setanta del segle passat, tant al Regne Unit com als Estats Units, Espanya i altres països europeus, s’ha anat produint una profunda divisió a l’interior d’aquests països entre regions i ciutats pròsperes i altres que s’han quedat endarrerides.

Molts britànics que viuen en regions i comunitats locals anteriorment pròsperes, amb un bons llocs de treball i salaris decents, han vist com la seva prosperitat minvava. La causa ha sigut la desindustrialització i deslocalització d’indústries i llocs de treball cap a països d’Àsia. Davant aquest deteriorament, l’únic que se’ls ha dit pels governs i les elits és que emigressin cap a les grans ciutats o que es resignessin a mantenir-se en l’oblit.

El percentatge més gran de vots a favor del ‘brexit’, i també de Donald Trump, va venir de les mitjanes i petites ciutats i de les comunitats locals que en gran manera han patit els danys de la desindustrialització, de la globalització i de la competència xinesa.

La pèrdua de prosperitat d’aquests britànics no pot ser atribuïda únicament a la seva pertinença a la Unió Europea. Però, en la mesura que un dels trets és la llibertat de circulació interior de persones i que no ha sigut capaç de tenir una política comuna de control de les seves fronteres, el mal humor dels britànics s’ha dirigit a la Unió Europea. Negar l’impacte de la immigració sobre l’ocupació i els salaris d’aquesta part de la població és negar la realitat.

Després de la ruptura

Arribats a aquest moment, penso que és necessari preguntar-nos què representa l’experiment del ‘brexit’, tant per als britànics com els països de la UE.

El Govern de Boris Johnson té el repte de demostrar dues coses. En primer lloc, que és possible un nacionalisme liberal. Per a molts això és un oxímoron, una contradicció en si mateixa. Però el Regne Unit és la democràcia liberal més antiga i ha demostrat que sap prendre decisions similars sense morir en l’intent. Va passar el 1931 quan va decidir sortir del sistema patró or, una espècie d’euro de l’època.

Per cert, el gran economista liberal britànic de la primera meitat del segle XX, John Maynard Keynes, va recolzar la sortida i va defensar un cert proteccionisme. Quan se li va retreure que abandonés les seves conviccions lliurecanvistes, va contestar: «Jo canvio d’opinió quan canvien les circumstàncies. ¿I vostè que fa?».

No li va anar malament l’economia i va salvar la democràcia anglesa del feixisme. Ara, el punt clau d’aquest intent de construir un nacionalisme liberal serà la política respecte als immigrants, tant els que ja hi són com els que vinguin de fora.

En segon lloc, Johnson ha de demostrar que pot tornar la prosperitat perduda a les regions i comunitats que es van quedar enrere. No serà fàcil. Dependrà tant de l’acord al qual arribi en les negociacions que ara s’inicien amb la UE com de les polítiques internes que pugui aplicar. Però té marge fiscal i monetari per intentar-ho.

Li vaig preguntar al nostre convidat la seva opinió sobre la possibilitat de construir un nou contracte social al Regne Unit basat en aquest nacionalisme liberal. Va respondre que no s’havia plantejat aquesta qüestió. Però va mirar de convèncer-nos que no deixen de ser europeus, que només abandonen la UE. I que tampoc deixen de ser liberals i internacionalistes.

¿S’imaginen el repte que significa per a les democràcies de la UE si Boris Johnson aconsegueix articular un nou contracte social britànic? Espero que aquest repte sigui un incentiu per construir un contracte social europeu com Déu mana.