28 d’oct 2020

Anar al contingut

La clau

Els debats estúpids de la ultradreta

Ballesteros

Els debats estúpids de la ultradreta

Joan Cañete Bayle

Si Casado i companyia, en la seva acomplexada política de seguidisme de l'extrema dreta, no haguessin abraçat una proposta que no ha aparegut mai en els seus programes, el nefast 'pin parental' no seria més que una ocurrència

¿De qui són els fills? És una de les preguntes estúpides que l’extrema dreta, en la seva estratègia de guerra cultural permanent amb l’esquerra, ha aconseguit posicionar a l’agenda. Per ser precisos, ha sigut el PP el que ha posat a l’agenda política i mediàtica la censura paternal a les escoles. Si Pablo Casado i companyia, en la seva acomplexada política de seguidisme de l’extrema dreta, no haguessin abraçat una proposta que no ha aparegut mai en els seus programes ni en els seus governs, el nefast ‘pin parental’ no seria més que això, una ocurrència.

Molt se’n parla i s’escriu, sobre la fabulosa capacitat de la ultradreta per marcar l’agenda a base d’ocurrències cadascuna més escandalosa i extrema (valgui la redundància) que l’anterior, però en realitat el treball l’hi fan els mitjans (amplificant debats artificials que abans de l’estirabot no existien i, quan baixa el suflé, tampoc), la histèrica reacció de l’esquerra i, sobretot, la pàtina de legitimitat que li atorga el centre dreta. 

D’un debat estúpid, plantejat en termes hiperbòlics i propagandístics («el debat és si els pares volen que Pablo Iglesias eduqui els seus fills», José Luis Martínez-Almeida, aquest intel·lectual posat a alcalde de Madrid, ‘dixit’) no es pot esperar més que un desenvolupament decebedor i depriment. Fidels seguidors de les doctrines de la FAES i els ensenyaments de Steve Bannon, la ultradreta s’entossudeix a introduir en la conversa pública espanyola conceptes, usos i costums de la dreta extrema nord-americana. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

¿De qui són els fills?, es pregunten posant el crit al cel, per afegir: dels pares, no d’Iglesias. Però sí de l’Església, s’obliden d’afegir, com si haguéssim oblidat que la tradició centenària de la dreta espanyola quant a educació no és la llibertat, com diuen, sinó entregar als fills a altres pares, els religiosos, i utilitzar l’aula com a gran centre adoctrinador amb base en la més retrògrada (i ignorant) lectura de la doctrina catòlica. ¿De qui són els fills? D’ells mateixos. La resta, els pares i l’educació pública, tenim com a obligació donar-los eines útils perquè siguin persones i ciutadans del seu temps.