'Manspreading' moral

Llegia l’altre dia un article de José Luis Serrano sobre l’autopercepció dels homes a la piscina, o, més ben dit, a l’hora de triar carril a la piscina, i el fet de què molts d’ells opten pel més ràpid, mentre que les dones, fins i tot nedant més de pressa, es decanten gairebé sempre per carrils més lents. Nedar va ser durant molts anys el meu esport favorit, i dono fe que això és cert. És habitual que a cada piscina hi hagi un parell de carrils ocupats per triatlonistes tatuats (o per senyors grans que amaguen la panxa) assestant sonores bufetades i puntades de peu rabioses a l’aigua o a qui es creui accidentalment en el seu camí. Sospito que són els mateixos tipus que em trobo desafiant la lumbàlgia a la cua del supermercat, carregats fins a les celles amb aliments o begudes, però impedits per algun estrany mecanisme per agafar si més no una mala cistella en la qual transportar la seva partida de teòric menjar sa (pizza, ous, flams, congelats diversos o un cartró de sushi, patates fregides i un ‘smoothie’ de fruites, a tall de coartada moral).

Curiosament, no se’ls sol veure aixecant una cosa tan poc sexi com un pot de detergent o uns rotllos de paper de vàter. Això ja els hi portarà algú a casa. Ells tenen pressa, només han vingut a buscar un parell de tonteries, grunyen a la caixera, i miren amb impaciència i superioritat la resta de la cua. ¿És que no veu el món que s’estan esllomant?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En l’àmbit públic, el diputat popular García-Margallo, al seu torn, s’adorm a la seva butaca del Parlament europeu i quan li retreuen la conducta treu pit, immune a la crítica. Ens trobem davant una crisi: la d’un excés d’autoestima, en relació inversa a l’empatia. Aquests exemples, i altres que se li ocorreran al lector –el més cèlebre potser el ‘manspreading’ o eixarrancament masculí–, il·lustren que el masclisme, en el seu vessant més ‘micro’, té alguna cosa de «tragèdia dels comuns» de les relacions humanes: el que no és de ningú –com l’homenia que denota nedar en carril ràpid, no fer ús d’un carro del súper o adormir-se en seu parlamentària i fanfarronejar d’això– ho paguem tots, i transcendeix la relació entre gèneres per enterbolir moltes més dimensions de la vida. Perquè reconèixer que es tenen límits és una mesura de generositat amb els altres.

Sempre hi haurà algú que nedi més ràpid, que carregui més pes o que estigui menys cansat, i com abans ho admetem, més justa serà l’existència. No soc massa partidària de la idea de ‘feminitzar’ la política ni qualsevol altre àmbit, perquè em nego a creure que la masculinitat eximeixi de sèrie de la capacitat i de l’obligació de ser empàtic. A més, què caram, també existeixen les dones superbes, ¿no? Però sí que crec que quan operem en l’espai públic nosaltres continuem estant condicionades per ocupar menys espai, no relaxar-nos i saber administrar bé les nostres càrregues. Potser és per això que empenyem amb paciència els nostres carros, mentre d’altres continuen confonent la velocitat amb fer molts escarafalls i picar de peus amb fúria contra l’aigua.