Els feliços i esbojarrats anys 20

En els primers dies de l’any em va arribar per WhatsApp una felicitació viral, un vídeo simpàtic fet amb imatges superposades de gent de festa, collarets de perles fins al melic, boes i serrells de seda, cames a l’aire, senyors repentinats cap enrere com Rodolfo Valentino, fotos de la bohèmia parisenca als cafès de Saint-Germain-des-Prés i coreografies al ritme d’una música vivaç, amb una invitació final a «no pensar en el demà». El muntatge pretenia saludar l’arribada del 2020 com una possible imitació dels hedonistes anys 20 del segle passat, els ‘roaring twenties’, com diuen els anglosaxons. ¿Serà aquesta una dècada mirall?

¡Ah, quina època! El fox-trot, Josephine Baker i el xarleston. Ballar, ballar i ballar fins a esvair el fantasma de la gran guerra, que s’havia saldat amb una carnisseria de gairebé 20 milions de morts. Van sortir al carrer les ‘flappers’, noies audaces que es van tallar el cabell pel clatell, van pujar les faldilles fins al genoll i es van pintar un cor als llavis per fumar, beure i fer petons. Anys bonics i juganers, desbordants d’escuma. Com va escriure el nord-americà Francis Scott Fitzgerald, «alguna cosa s’havia de fer amb tota l’energia nerviosa acumulada i no gastada durant la guerra».

Aquelles noies, com Clara Bow, van dir adeu a la cotilla. Si les dones havien treballat en la indústria armamentística, exercint oficis fins aleshores privatius dels homes, no estaven disposades a abraçar de nou el paper vuitcentista d’‘àngel de la llar’ ni a acontentar-se amb el paperot de la beneficència. Almenys, la rentadora, la planxa i l’aspirador elèctric les alliberaven una mica dels serveis domèstics. Una dècada decisiva per a l’emancipació femenina, que en alguns països va rebre un reconeixement amb l’obtenció del dret a vot (a Espanya es va haver d’esperar fins a 1933, amb la República).

Època vibrant

Fàbriques, ciutats en auge i camperols convertits en proletaris de la nit al dia. El capitalisme industrial arribava llavors al seu zenit amb la producció en sèrie –¿qui no recorda la magnífica escena de Charles Chaplin a ‘Temps moderns’ (1936), asfixiat a la cadena de montaje?–, en un frenesí consumista esperonat per l’aspiració de les classes mitjanes a una vida de benestar i compres a terminis. El període de reactivació econòmica després de la primera guerra mundial (1914-1918) va col·locar els Estats Units al timó del món. Molt després, els historiadors parlarien de l’excessiu deute exterior i la mala distribució de la riquesa. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Va ser una època vibrant com poques i d’esplendor en les arts, alliberades de prejudicis i lligams: el jazz i Louis Armstrong; l’‘art decó’; el racionalisme arquitectònic de la Bauhaus; el surrealisme, André Breton, Luis Buñuel i Dalí; la Generació del 27; el glamur, la moda, Coco Chanel i el barret campana; la Metro-Goldwyn-Mayer... Tota la producció artística d’aquell temps sembla tenyida d’un bombollejant color xampany, tret de la gran novel·la: allà hi ha Proust i la seva evocació nostàlgica d’un temps irremeiablement perdut; Kafka i el desemparament de l’individu; Joyce i la sòrdida vida contemporània; ‘La muntanya màgica’, de Thomas Mann, que situa l’Europa del seu temps, malalta i decadent, en un sanatori alpí. I, per descomptat, ‘El gran Gatsby’, de Scott Fitzgerald, potser la novel·la més representativa dels anys 20 als EUA, una obra mestra que, malgrat les festes fins a l’alba que d’ella va voler extreure Hollywood, suposa una profunda crítica del somni americà, un retrat del buit i l’avarícia, la mortalla del fracàs. «Va ser una era de miracles, una era d’art, una era d’excessos i una era de sàtira». Una altra vegada Fitzgerald, la poètica del qual, com sosté la seva traductora, Yolanda Morató, oscil·la entre el ‘boom’ (la prosperitat) i el ‘gloom’ (el pessimisme). Anys bonics i maleïts. Només la literatura va entreveure el que havia de venir: la desfeta econòmica del 29, la gran depressió, la fúria feixista.

Una no voldria sonar fatalista, però no sembla que la dècada acabada d’estrenar hagi de compartir l’alegre despreocupació dels primers anys 20. Els símptomes són bastant descoratjadors a tot arreu: el tremend desafiament del canvi climàtic; l’auge del nacionalisme autoritari (EUA, Rússia, Brasil); la retallada gradual de les llibertats i la privacitat; Europa en pijama, amb el ‘brexit’ a la porta; i la crisi del capitalisme, ara financer, amb bretxes de desigualtat cada vegada més pronunciades i escasses aparences que la maquinària del creixement pugui mantenir-se a tot gas. ¿Què hem de fer? Continuar creient en la possibilitat de millorar les coses i lluitar per què el final de la dècada no s’assembli en res als terribles anys 30 ni a la pel·lícula ‘Metròpolis’ (1927), de Fritz Lang, un malson distòpic on els pobres viuen en un gueto sota terra.