26 set 2020

Anar al contingut

EL LABERINT CATALÀ

La incògnita Puigdemont i l'insomni

La incògnita Puigdemont i l'insomni

Jordi Mercader

La política catalana i l’espanyola s’han acostumat a viure pendents d’un nou ‘deadline’ que pot modificar les expectatives vigents. Així va passar amb la sentència del procés; després, amb la formació del Govern Sánchez, i ara, amb la inhabilitació de Torra i la immunitat dels eurodiputats Puigdemont i Comín. Del catàleg d’adversitats i incògnites susceptibles de fer descarrilar la taula de negociació encara per convocar, la més rellevant s’intueix que és aquesta última. El futur del president Torra està descomptat, sigui per retirada forçosa o voluntària, però el paper que pugui jugar Puigdemont després de la resposta del Parlament Europeu a la petició del suplicatori serà determinant per a la nova etapa de diàleg.

El debat de la comissió encarregada de decidir sobre la suspensió o el manteniment de la immunitat parlamentària de Puigdemont permetrà conèixer per primera vegada la posició de l’Eurocambra sobre el fons polític del conflicte. Malgrat ser una comissió a porta tancada, de la proposta que elevi al ple i del resultat de la votació es podran treure conclusions. Després de tant repetir que Europa ens mira, sabrem també què pensa. Aquesta serà una novetat significativa que hauria d’influir en el posicionament retòric dels blocs. Però això no serà tot. D’aquest procés, sortirà un Puigdemont confirmat com a eurodiputat, reforçat políticament i institucionalment, o un Puigdemont tornat a la seva condició d’expresident lluitant per no ser enviat al banc dels acusats a Espanya.

La diferència entre les dues hipòtesis ha de ser causa d’insomni per a Pedro Sánchez i també per als dirigents d’ERC. Hi ha un món entre tenir Puigdemont com a ànima en pena al seu refugi de Waterloo, esperant la materialització d’una euroordre revitalitzada pel desemparament dictat per l’Eurocambra, o enfrontar-se a un Puigdemont avalat pel Parlament Europeu, viatjant per tot Europa com a president del Consell per la República (fàcilment reconvertible en govern en l’exili) i exigint la seva participació en la taula de negociació.

La negociació, entesa com la va explicar Sánchez dimarts (buscar un acord en el marc constitucional per ser consultat als catalans), difícilment encaixaria en el discurs de l’expresident de la Generalitat. El mateix disseny de les taules de diàleg s’hauria d’acomodar al protagonisme d’un Puigdemont triomfant en la seva estratègia europea, la veu del qual no podria ser apaivagada. Si s’intentés, només faria que engrandir la seva aurèola d’independentista indomable, la del polític amb una intuïció i una improvisació que l’haurien situat fora de l’abast de mateix l’Estat espanyol. En cas d’acceptar-se el nou paper de l’eventual eurodiputat confirmat, també les possibilitats d’un Govern català d’esquerres podrien trontollar davant la força del seu lideratge populista. El futur de Puigdemont és l’autèntic ‘deadline’ per als qui confien en una etapa de distensió i pragmatisme en què no se l’espera.