¡A la merda!

Encara que en el moment de pronunciar les seves cèlebres paraules jo ni coneixia Labordeta ni sabia quines eren les seves postures polítiques (de fet em sembla que el vaig descobrir llavors) a dia d’avui se m’apareix en infinitat de situacions. La indignació justificada, l’expressió de l’enuig en tan poques frases i l’esmena a la totalitat del sistema que contenia aquell “a la mierda, joder” condensen de manera precisa l’estat d’ànim que em provoquen moltes moments actuals. Sí, ho confesso: cada dos per tres em sento posseïda per Labordeta i passo a engegar-ho tot  a pastar fang.

Quan veig que em volen capgirar el cervell, quan m’intenten convèncer de que el blanc és negre i el negre és blanc, quan no deixen parlar, com passava llavors al Congrés, quan menteixen a tort i a dret amb una cara extraordinàriament dura, quan ens prenen per imbècils, quan  manipulen i neguen la injustícia, el patiment i la discriminació, quan mostren el seu cinisme amb tanta naturalitat. També és cert que de vegades, en comptes de l’exabrupte de l’aragonès, se’m posa a la boca una expressió del meu avi: sinvergüensa. Així, tot junt i pronunciat a la marroquina perquè és un dels castellanismes que li van quedar després de treballar per als espanyols.

Però el discurs aïrat de Labordeta és molt més efectiu per expressar el moment actual de la política. No veig forma més adient de transmetre la sensació de rebuig absolut que provoca aquest maltractament al qual estem sotmesos els ciutadans. Cornut i pagar el beure, que diuen, perquè els que ens insulten cobren de les nostres butxaques.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Dues imatges posades de costat constaten la degradació i confirmen la tesi dels qui sostenen que vivim en un sistema en el qual impera la mediocritat: d’una banda Adolfo Suárez pare assegut al seu escó quan entra Tejero disparant, aguantant la postura mentre els seus companys s’amagaven. D’una altra la de fa uns dies d’Adolfo Suárez fill assegut d’esquenes a la diputada d’EH Bildu quan aquesta pronunciava el seu discurs. Una diputada tan electa com el fill del president. No sempre és certa la dita castellana que diu “honra merece quien a los suyos se parece”.

I bé, els crits, el llenguatge inflamat, els insults, la invocació de les víctimes del terrorisme per justificar la baixesa d’uns elegits que fan de tot menys assumir les seves funcions amb dignitat i respecte cap a la resta  de diputats però també cap a la ciutadania que observa el seu espectacle vergonyós. S’imaginen que vostè i jo en giréssim d’esquenes al company de feina que no soportem? S’imaginen que tots anéssim per la vida amb aquesta manca d’educació mínima? O és que només podem parlar amb aquells que pensen com nosaltres? Si fos així ens passaríem la vida girats: anant pel carrer, comprant al mercat, amb els veïns i en qualsevol espai compartit i comú. Si no poguéssim parlar més que amb els de la nostra corda, no hi hauria democràcia possible.