IDEES
La cultura és plena de memòria
zentauroepp51342900 ame5247 ciudad de m xico m xico 12 12 2019 combo de fo191212191835
Mentre una capa d’algues avança sinuosament per algun oceà contemplo sense sorpresa la rehabilitació de tots aquells maltractadors en els nostres entorns i també en espais aliens. En aquests mateixos instants,algun meteorit avança i esclata contra un planetai es trenca en mil trossos. Després només queda graveta. I mentrestant, dues persones se saluden, la quotidianitat segueix,avança la desmemoria.
A mesura que el sol d’hivern recorre la seva òrbitallegeixo que Elena Poniatowska, premi Cervantes del 2013,ha denunciat que l’escriptor mexicàJuan José Arreola la va violar i la va deixar embarassada el 1954. La denúncia se suma a les recents declaracions d’una altra autora, Tita Valencia, en les quals afirma haver sigut maltractada per Arreola.
Contemplo sense sorpresa la rehabilitació dels maltractadors en el nostre entorn i també en espais aliens
Mentre l’aigua salada ens frega els turmells contemplo sense sorpresa, com deia,la rehabilitació de tants maltractadors en tants entorns. Després d’un parell d’anys amagats, sense parlar, tornen a les seves xerrades, als seus espais segurs –¡la ironia! –, a declamar sobre el que sigui que facin. Declamar és important. Omple el silenci de soroll. Potser la sorpresa sí que em sobrevé quancontemplo els amics fent-los l’onada. O potser no tant. Ens fem més grans, tots, gossos vells ja a finals d’aquest any.
Notícies relacionadesLa cultura és plena de memòria, en les cançons, en els escrits, de vegades en clau, altres vegades no tant. I anys després ells es posen les mans al cap: ¿com no ho vam veure? ¿Com no vam saber veure-ho? Però elles havien parlat. Ivau decidir ignorar-ho o qualificar-les, a les artistes, a les companyes, sempre infravalorades, de boges. Perquè vosaltres sou La Cultura, en majúscules, però nosaltres, i la nostra resistència, estem plenes de memòria.
Ino pararem d’assenyalar-ho mai. Sabem que el temps ens dona la raó, només ens quedaque brolli l’estupor, que creixi i s’enfili com una planta enfiladissa. La rehabilitació de la memòria sempre arriba. La resta és closca d’ou, quitrà, grava. En definitiva: vergonya.
