Per què els homes viuen menys

Homes posant-se el pal d’un coet entre les natges i encenent-lo, amb previsibles conseqüències; empastifant-se en alcohol i calant-se foc per córrer com un bonze fins a una llacuna pròxima; banyegats per vaquetes que prèviament han emprenyat; tirant-se de cotxes en marxa, per barrancs, des de finestres. Homes ballant amb la mort de les formes més estúpides i grotesques desfilen pel compte de Twitter @vivenmenos, que servirà de fons documental per a futurs estudis sobre la predisposició masculina a l’autodestrucció. ¿Cultural, històrica, biològica? Misteris.

¿Per què tan poques dones troben divertit, per exemple, embolicar-se en una traca i encendre la metxa (cas real)? ¿Per què són gairebé sempre homes els qui, riallers, ‘destarabicados’ –paraulot asturià–, com nens que han pres massa sucre, decideixen gravar un vídeo en què salten des d’una teulada per partir en dos una taula de pícnic d’una patacada amb el llom? Si esmento guiris esventrats fent ‘balconing’, ¿a algú li cabria al cap que m’estigués referint a una dona? Impossible.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Louis CK, el geni destruït que tant trobo a faltar, reflexionava en un dels seus monòlegs sobre la diferència sexual que sembla brollar en la més tendra infància. Deia que els nens et destrossen la casa fent el bèstia mentre que les nenes et destrossen a tu per dins amb tres frases recargolades. Ruqueria plana i malícia destil·lada: l’impuls de la destrucció ens condueix per camins diferents.

En un dels vídeos d’aquest compte de Twitter, dos nens de 4 anyets es graven tirant-se per unes escales, amb gran delit, ficats dins d’una caixa de plàstic. En un altre, són adults els qui construeixen un canó gegant i disparen un dels seus amics dins d’un cubell d’escombraries. El treuen mig mort, que estrany, i aquí hi ha el més interessant: jo veig el vídeo amb mig somriure o a rialles; la meva dona, amb una assenyada barreja de menyspreu, fàstic i espant. És normal que elles morin menys.