Nacionalisme i renda
Com més ric, més independentista
Segons Piketty, els models de finançament d'Espanya i la UE han afavorit el gir de les classes més acomodades
27766110 59 /
Hi ha un tret del procés independentista català que em va cridar l’atenció des del primer moment: que hagi sigut Convergència (CDC) –el partit que representava les classes més riques i acomodades de Catalunya i que tenen més vincles empresarials, financers i comercials amb la resta d’Espanya–, el que hagi virat de forma més radical des de posicions nacionalistes constitucionals cap a l’independentisme irredempt.
Aquest comportament ha sorprès també altres analistes. Un d’ells Thomas Piketty, economista francès que ha assolit projecció mundial amb ‘El Capital en el siglo XXI’, un llibre del qual porta venuts 2,5 milions d’exemplars. En un nou llibre que acaba de publicar, ‘Capital e ideología’, dedica un curt però suggeridor epígraf a ‘La trampa separatista i la síndrome catalana’.
Per a Piketty, «és extremadament xocant comprovar que el nacionalisme català és molt més acusat entre les categories socials més afavorides que entre les més modestes». Ofereix dades que mostren que a més nivell de renda més recolzament a la independència.
L’explicació de Piketty a aquest comportament dona un paper determinant al sistema de finançament de l’Estat de les autonomies. El fet que la base imposable de l’impost sobre la renda estigui dividida a parts iguals entre l’Estat i les autonomies danya, segons el seu parer, la idea mateixa de la solidaritat dins d’Espanya i acaba per enfrontar les regions entre elles.
No és així en estats federals com els Estats Units i Alemanya. En aquests països l’impost sobre la renda és federal i garanteix tant la progressivitat fiscal com la solidaritat entre estats. Assenyala que, tot i que potser als contribuents benestants de Califòrnia o de Baviera «els hauria agradat conservar per a si la meitat dels ingressos, no s’han atrevit mai a fer-ho perquè la sola idea hauria sigut interpretada com una declaració de guerra secessionista». No obstant, segons Piketty, «a l’haver optat pel repartiment a mitges de l’impost sobre la renda amb les regions, potser Espanya hagi anat massa lluny i ara es trobi en una situació en què una part dels catalans voldrien, independitzant-se, conservar el cent per cent dels ingressos».
Naturalment, no suggereix que tot sentiment nacionalista català es redueixi a una qüestió fiscal. Seria una grolleria intel·lectual. Influeixen altres factors, com la cultura, la llengua, la història i la rudesa del poder centralitzador estatal. Però aquests factors valen per a tots els votants independentistes. Per tant, la intensitat més gran de l’independentisme entre els més rics pot ser que si respongui a aquest factor fiscal.
La «síndrome catalana» i Europa
Per la meva banda, afegeixo una explicació complementària. El gir de CDC des del nacionalisme constitucional cap al sobiranisme va ser l’estratègia triada per Artur Mas per conservar l’hegemonia del poder polític a partir del moment en què va començar a perdre la seva majoria electoral i parlamentària.
En tot cas, hi ha un aspecte de l’explicació de Piketty que considero de gran interès perquè situa el problema català en la perspectiva europea. Segons el seu parer, Europa té una gran responsabilitat en «la síndrome catalana». És així en la mesura que la UE promou un model de desenvolupament en què sembla possible disfrutar de tot alhora: tenir un gran mercat europeu i mundial sense haver d’assumir veritables obligacions de solidaritat i finançament dels béns públics. En aquest model,és coherent que els catalans rics es plantegin perquè no mirar de fer de Catalunya un paradís fiscal a l’estil de Luxemburg.
La conclusió de la seva anàlisi és que la crisi catalana «se’ns presenta com el símptoma d’una Europa que descansa sobre una competitivitat generalitzada entre territoris i sobre una absència total de solidaritat fiscal, que contribueix a augmentar la lògica del «cada un pel seu compte». Si acceptem aquesta hipòtesi, la politització de la qüestió catalana hauria sigut totalment diferent si la UE comptés amb un pressupost federal semblant al dels Estats Units, finançat per impostos progressius sobre la renda i sobre successions a nivell federal. En aquest cas, des del punt de vista econòmic, la sortida d’Espanya tindria un interès limitat per als catalans rics. Perquè per fugir de la solidaritat fiscal s’hauria de sortir també d’Europa.
L’explicació, llavors, de per què els catalans rics són més independentistes no es deu a un gen egoista propi, sinó a un mal disseny del sistema de finançament de les autonomies i a una Europa que no s’ha preocupat fins ara d’introduir mecanismes de solidaritat.
