La revolució catalana de la resiliència

Resiliència és un terme de què es presumeix amb orgull en els últims mesos. I no falten raons. Sembla del tot sorprenent que les protestes dels que es van manifestar l’octubre passat amb talls de carreteres després de les sentències del procés i l’embafament dels que van perdre el seu temps en els embussos no hagin tingut efecte econòmic. Però ho sembla. La consultora immobiliària Aguirre Newman anuncia un rècord aquest any en inversions immobiliàries en oficines; les naus logística escassegen; els indicadors macroeconòmics són immunes al xivarri, segons el Col·legi d’Economistesi l’activitat a la Fira, el Consorci de la Zona Franca o Port de Barcelona gairebé no es ressenten.

Resiliència o resistència. És terme encunyat per psicòlegs per expressar la capacitat que té una persona per superar circumstàncies traumàtiques. Catalunya té en el seu conjunt aquesta capacitat àmpliament demostrada. Els trasllats de seus d’empreses van ser una realitat. Però els experts immobiliaris no van rebre encàrrecs de trasllats físics de naus o macrooficines. L’economia creixerà aquest any el 2% a Catalunya, potser una mica menys que la mitjana d’Espanya, però «sense enfonsaments», com va expressar l’economista Albert Carreras. La fugida de turistes potser es va produir en alguna tensa nit d’octubre entre càrregues policials i pots de fum, però l’estadística anual assegura que els turistes que van arribar a Catalunya aquest any van gastar el 4,8% més i que les pernoctacions d’estrangers van pujar el 3,8% a Catalunya el 2019 i es van estancar de mitjana a Espanya. El que podria haver sigut i no va ser, ningú ho sap. Però sí és conegut que la resiliència és característica comuna a Catalunya tant d’independentistes insatisfets com d’equidistants i dels altres. Resistir és guanyar i ara per ara passa com amb el joc de la baldufa en la qual a una de les sis cares posa «tots guanyen». ¿O era «tots perden»?