Transició ecològica i fiscalitat verda

Avançar cap a economies de zero emissions requereix canvis radicals que donaran la volta a les nostres vides i que només seran possibles gràcies a una intervenció pública decidida. Lamentablement, algunes de les polítiques públiques posades en marxano han tingut en compte ni la responsabilitat ni la vulnerabilitatdiferenciada d’unes persones i d’altres. És més, algunes, encara que imprescindibles des d’un punt de vista mediambiental,poden acabar incrementant les desigualtatsentre els més pobres i els més rics.

L’impost francès al carboni, abans que les protestes de les ‘armilles grogues’ frenessin el seu desplegament total, estava dissenyat per incrementar-se cada any amb l’objectiu de descoratjar el consum de combustibles fòssils, traslladar al preu final dels productes el seu impacte en emissions i aplicar el principi que qui contamina, paga.

Tot i que les protestes van frenar les pujades,avui l’impost al carboni recapta uns 8.000 milions d’eurosamb un cost mitjà per família de 340 d’anuals, xifra quees reparteix de forma regressivaentre unes llars i d’altres. Aquí al nostre país, també amb la idea d’avançar en fiscalitat verda, l’actual Govern en funcions va proposar la legislatura passada començar aincrementar els impostos verds equiparant la imposició del dièsel a la de la gasolina. Es generarien uns 2.800 milions només amb l’equiparació i uns 10.000 milions addicionals de continuar-se amb un augment progressiu fins a assolir la mitjana de gravamen d’aquest tipus existent en les altres grans economies europees. Però aquí, com a França,es tractaria d’un impost cec a les responsabilitats diferenciades en emissions segons nivells de rendai regressiu, com a impost indirecte.

Amb la celebració a Madrid de la COP25,Oxfam Intermón ha fet un càlcul de les desigualtats en emissions de CO₂degudes al consum segons nivells de renda a Espanya, un país on el 10% més ric multiplica en 9,6 vegades la renda del 10% més pobre. Mentre que les emissions d’aquestes llars més riques multipliquen en 2,3 vegades les dels més pobres, concretament en transport les tripliquen.

A França, juntament amb altres organitzacions, Oxfam ha fet una proposta concreta per tornar al camí d’increments de l’impost al carbói conjugar-la amb uningrés climàtic, una transferència líquida que rebrien les llars i que seria més alta per a llars de menys ingressos.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En el cas espanyol, es podria estudiar una proposta similar, que tindria especialment sentit per tres raons. La primera és que Espanya pot fer molt més en imposició verda. Dels 28 països europeus, ocupem el lloc 26è en impostos ambientals en relació amb el PIBi el lloc 22è d’impostos al transport. La segona de les raons és quela pressió fiscal espanyola és baixa: 6,3 punts percentuals menys de pressió fiscal sobre el PIB que la mitjana de la zona euro. L’última de les raons és que la capacitat dereduir la pobresa i la desigualtat del nostre sistema de transferència de rendes és molt baixa, en part pels pocs diners que es dediquen a aquest objectiu: 4,5 punts de PIB menys que la mitjana de la Unió Europea.

Augmentar els nostres impostos ambientals i vincular-los a algun tipus de sistema de xecs climàtics ens portaria a millorar en aquests tres àmbits. Protestes com la dels armilles grogueso les que van prendre els carrers a l’Equador ho deixen clar: la transició ecològica serà justa o no serà. Estadistes de bona oïda haurien de treure la conclusió de la necessitat que la lluita contra el canvi climàtic i la reducció de les desigualtats han d’anar de la mà.