Anar al contingut

Al contraatac

Els llums i la meva gent

JORDI COTRINA

Els llums i la meva gent

Antonio Franco

Estic content perquè fa uns quants dies que els llums de Nadal estan encesos i de moment els CDR no els han atacat. També estic una mica desconcertat: no m'encaixa

Estic content perquè fa uns quants dies que els llums de Nadal estan encesos i de moment els CDR no els han atacat. També estic una mica desconcertat: no m’encaixa. No és per donar idees, clar, però temo que hi hagi part de la seva infanteria que pensi que es desaprofita l’oportunitat d’aconseguir el que l’Alt Cap va donar a conèixer com el seu objectiu màxim: el ressò internacional, que es parli de Catalunya tot i que sigui malament. Si, desgraciadament, al final ataquessin els llums, hi hauria imatges d’això a totes les televisions del món. I si en el context de la destrossa les càmeres treuen la Sagrada Família de Gaudí, encara més. El ja esmentat Alt Cap podria presumir d’un cop tan eficaç per a l’aurèola del seu exèrcit paramilitar d’alliberament com els talls de carretera (en els quals es dona per descomptat que els Mossos triguen molt a intervenir) i les cremes encaputxades de contenidors (que si van acompanyades d’inesperades detencions amplien la llista de sofrents per la pàtria i presos polítics per qui protestar).

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El meu desconcert es deu al fet que no sé si hem entrat en una treva tàctica, per descomptat no declarada, o que aquell que pot –tots sabem a quina personalitat em refereixo– encara no ha donat cap instrucció més enllà del vell ja conegut i genèric «pressioneu» que va precedir tantes coses. Descarto que els CDR el que tinguin és por de la reacció dels comerciants que volen fer el seu Nadal, o que de cop i volta hagin decidit començar a ser respectuosos amb la ciutadania i les normes de convivència a l’espai públic. Ho remarco perquè persisteix el rum-rum de velada justificació de la violència i no deixen de recordar-nos, amb ocasió o sense, la necessitat d’acceptar l’existència de martiri.

Sentit crític

Amb aquestes reflexions intento fer pensar a la gent veritablement pacífica que, per haver-se il·lusionat amb la promesa d’una futura república independent magnífica, de moment accepta mirar cap a un altre costat i no analitzar les coses que ens han passat o que hem hagut de sentir en els últims temps. O les jutgen benèvolament si sorgeixen del seu propi costat, fent servir el sentit crític només per al que diuen i fan els de la vorera del davant. O consideren que els excessos aliens segur que han d’estar sent beneïts entusiàsticament per tots els de la franja majoritària de població no secessionista. Estan en aquesta actitud una heterogènia suma d’intel·lectuals decantats, treballadors corrents, tietes, tercera edat, individus decebuts d’altres coses i estudiants que anteposen el seu desig d’aconseguir a curt termini un futur millor a la tasca més monòtona de preparar-se per contribuir qualificadament a aconseguir-ho. Però, en fi, així és el meu país, així és la meva gent, aquesta que passeja per sota els llums nadalencs.