Arts escèniques inclusives

Teatre per a tot el món

Veure l'obra interpretada per actors amb intèrprets al costat, traduint cada emoció, vivint la funció, per a espectadors amb alguna discapacitat és d'un impacte emocional extraordinari

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp51102802 opinion maria titos191126200211

zentauroepp51102802 opinion maria titos191126200211

La creació de nous públics és, sens dubte, la matèria més necessària i urgent de la nostra realitat teatral. Si no ens hi posem, el públic continuarà sent homogeni i cada vegada més vell. Tot i que la tasca no és senzilla, pel que fa als joves hi ha cada vegada més programes i iniciatives que intenten acostar-les al teatre amb més o menys èxit. Però els joves no són l’únic col·lectiu que es pot sentir exclòs del teatre convencional. 

Aquestes setmanes estem representantNomés una vegadaper alBarcelona Districte Cultural, una iniciativa de l’ajuntamentque porta als barris diferents espectacles que es van poder veure la temporada passada a Barcelona. Les obres es representen en centres cívics i són gratuïtes. Sí, ho han llegit bé, ¡gratis! Així que allò que «el teatre és car» aquesta vegada no serveix com a excusa. 

El recolzament de l’associació cultural We Act

La iniciativa em va semblar una idea formidable, així que de seguida vaig acceptar quan m’ho van proposar. En aquell moment també em van comentar la possibilitat d’adaptar l’obra per a col·lectius amb discapacitat visual i auditiva.Va ser un regal: l’obra no només arribaria a un públic que, en general, no sol anar al teatre convencional, sinó que, a més, arribaria a persones amb carències que els impedeixenveure una obra de teatre a l’ús.  

Confesso que, al principi, jo era una analfabeta en la matèria. L’associació cultural We Act, que té com a propòsit promoure unes arts escèniques inclusives i sense barreres comunicatives, m’ho va explicar tot. Per fer l’adaptació de l’obra s’assaja amb l’equip artístic i amb les intèrprets de llengua de signes, que es col·locaran cada una al costat d’un dels actors,per «traduir» les seves paraules. Poso cometes perquè no es tracta només de traduir el text a llengua de signes. També s’adapta la dramatúrgia i l’escenificació perquè l’experiència sigui completa i el més semblant a la que té el públic sense discapacitat.L’espectacle també se subtitula i hi ha audiodescripció i una visita tàctil, que consisteix en un tour per l’escenari en el qual les persones amb visibilitat reduïda o cegues poden tocar l’escenografia i també els actors.

El resultat és una de les experiències més intenses de la meva carrera teatral: veure l’obra interpretada pels tres actors en llengua oral amb les tres intèrprets al seu costat, actuant, traduint cada emoció, vivint la funció, és d’un impacte emocional extraordinari. Per no parlar de la satisfacció que suposa haver col·laborat en una obra que podran entendre i disfrutarpersones que generalment estan excloses dels nostres teatres. 

Les funcions adaptades del TNC

A Barcelona, fins aquesta temporada només es podien veure funcions adaptades al TNC: actualment n’hi ha 15 amb audiodescripció, 12 amb subtitulació i 4 amb llengua de signes. El Lliure s’ha posat les pilesi aquesta temporada ofereix sis funcions adaptades a llengua de signes, set amb audiodescripció, vuit amb subtitulació, i alguns dels programes de mà estan en llenguatge braille. Els teatres privats no tenen funcions adaptades. El cost de fer-ho és elevat i, sense ajuda pública específica, ja sigui de l’Administració o de fundacions privades, és difícil que s’animin. 

A més, el TNC acull la quarta edició del Festival Simbiòtic, un festival d’arts escèniques accessibles, del 29 a l’1 de desembre.  Allà s’estrenarà ‘Órdago a lo grande’, una creació col·lectiva dirigida per Vero Cendoya i Arantza López que compta amb actors amb i sense discapacitat en escena i que ha sigut creada amb mesures d’accessibilitat des del primer moment. 

Notícies relacionades

Aquesta és una bona iniciativa per poder fer obres per a tot el món, sense el cost que suposa adaptar-les a posteriori. I, sobretot, és interessant perquè ja des de la concepció de l’espectacle es pensa en aquests col·lectius. Per fer que les persones amb discapacitat s’interessin pel teatre no només és necessari adaptar funcions i comunicar-les, sinó que també s’ha de treballarperquè se sentin incloses i representades en les històries que es representen a l’escenari. El teatre no pot ser un art uniforme i excloent. És, i ha de ser, tot el contrari.