Estendre una mà

El van anomenar ‘Ideas per a Catalunya’, barrejant en la mateixa frase castellà i català com a mostra de respecte, de comprensió i també de proximitat, ens van explicar Alberto Anaut i Antonio Lucio Gil, els promotors. Perquè d’això es tractava, d’estendre una mà, també als qui no vulguin agafar-la. El teatre del Círculo de Bellas Artes de Madrid estava ple a vessar. El tema interessa, preocupa, fa mal, també des de l’altiplà molts anhelem solucions. Però ¿quines? ¿I com arribar-hi?

A l’escenari sortim uns quants: el professor Ruiz-Domènec, que ens va parlar d’història; els professors Blanca Vilà i Juan José Solozábal, que van parlar de les possibilitats ètiques i jurídiques; Diego S. Garrocho, que va explicar el que la filosofia pot aportar; el publicista Toni Segarra, el filòsof Javier Gomá i jo mateixa per conversar sobre els afectes. No es tractava d’analitzar el que ja ha passat, el que sabem i ens angoixa: les culpes, les causes, els errors, sinó de proposar altres camins per sortir del laberint, cadascú des de la seva àrea de coneixement.

No rendir-se

Per a alguns les meves idees davant d’una fractura tan greu, podran pecar d’ingènues, simplistes, fins i tot bonistes, però des del meu angle de visió de ciutadana corrent també l’ingenu, el simplista i el bo són necessaris per a un conflicte de convivència que es lliura en tots els nivells, també en l’íntim, el domèstic.

Caldrà fer passos per entendre’ns i atendre’ns, tot i que siguin gestos privats. No podem deixar la responsabilitat en mans de polítics i jutges. Sobretot, evitem la temptació de llançar la tovallola. Ajudar, com ens va recordar Gomá, també és infondre ànim en els nostres conciutadans en els moments més crítics, quan gairebé tot sembla perdut.

Que quedi clar que cap dels presents érem proindependència. Vam convenir que creiem i defensem, per dir-ho així, la interdependència. Des d’aquesta posició, es van dir coses útils, interessants, esperançadores, també dures, perquè dur és el recompte d’aquests últims anys.

Els atractius de la independència

Jo vaig analitzar els atractius que han convençut la meitat de la població catalana per embarcar-se en aquest procés, d’alguns dels quals val la pena prendre’n nota, com el descobriment de la política per part de tants joves, l’apassionament de fer coses junts, de defensar amb altres allò en què creus, la gratificant sensació que produeix el contacte amb el que tu consideres veritable i autènticentre tantes coses falses o artificials com ens ofereix el món avui. Vaig parlar del’atractiu de la transversalitat del moviment, del compartir per fi alguna cosa amb els teus veïns, un projecte en aquestes vides nostres tan desconnectades, tan restringides per un model social i econòmic en el qual només som consumidors, mai generadors. La idea de la independència com una nova germandat després de la incertesa i la precarietat que ens han deixat la crisi i un capitalisme depredador que fuig de límits i controls.

Cadascú amb les seves raons, els seus valors i ideologies en ocasions contraposats i des de les seves diferents experiències, més de dos milions de persones han confluït en aquesta utopia que, tot i que per a alguns de nosaltres sigui equivocada, per a ells és una possibilitat bonica. Tot això s’ha de tenir en compte si es vol trobar una nova via que substitueixi al camí de la independència.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Per descomptat, aquest altre camí en el que independentistes i interdependistes confluïm està per definir. El gran hàndicap és que parlar del concret, baixar al detall del què i el com, és molt més complex que una utopia abstracta. El que va quedar clar aquest diumenge entre els que vam conversar a l’altiplà és que, si el desig d’independència és un desig d’un nou principi i rebuig de tot el que en aquesta societat en transformació no funciona, som molts els que estem disposats a començar de nou, però junts, compartint aquest disseny d’un altre futur.

La d’aquest diumenge va ser una bona iniciativa, potser l’única sortida: implicar-se, treballar des d’altres racons per generar un moviment privat, callat i temperat entre ciutadans, de compatriota a compatriota, de veí a veí. Passejar junts, com han començat a fer alguns reunint-se en caps de setmana ara a Segòvia, ara a Girona fins a crear una altra germandat atractiva i significativa que busqui un nou projecte comú on tots cedirem una mica, però hi guanyarem molt. Ens hem de veure més i escoltar més per desmuntar mites que ens allunyen, erradicar la desconfiança i no ser simples espectadors, sinó especta-actors, parafrasejant el gran teòric brasiler del teatre que va ser Augusto Boal.