¿Quin Casado, Pablo?

En ocasions, un madura de sobte i per força perquè no li queda més remei. Es viu feliç en la joventut fins que la vida et posa davant de les decisions rellevants: que si apujar o abaixar impostos, si gavina o xatrac o el tipus de dreta que vols ser, que és el que li toca escollir aPablo Casado. Això és el que té entre mans el líder del PP, més enllà inclús del que voti en una eventual investidura dePedro Sánchez. Haurà de decidir quin partit vol que sigui el seu, si un de centrat a semblança de la CDU alemanya o un altre que resulti suggeridor als votants que se’n van anar a Vox. O Angela Merkel o Boris Johnson, Pablo. Podria provar de ser les dues coses alhora, com li demana José María Aznar, però en temps de polarització alta, tan del gustd’Aznar, resultaria igual de complicat com això que promet Sánchez a Brussel·les d’augmentar la despesa social i ajustar el pressupost. 

Casado ha de triar, en el fons, entre tots elsCasadosque ha sigut, si busca identificar-se amb el polític dur que va obtenir la pitjor cota electoral en la història del PP o amb el més centrat, i barbat, que ha remuntat el vol. Afaitar-se o no,Pablo; tot i que es diria que ja ha pres la decisió: la barba se la deixa perquè li permet aparentar. Ofereix al PSOE el seu recolzament perquè surtin els consensos de país que mai surten malgrat que en realitat descarta facilitar-li la investidura, perquè si la facilita no podrà repetir al llarg de la legislatura queSánchezés president gràcies als independentistes. 

També descarta aïllar l’extrema dreta al Congrés, perquè en aquest assumpteCasadosap el que vol ser: no vol ser comMerkel. I aquí és ell, en fi, en ple encreuament entre el que diu i el que fa, entre l’interès de partit i el del país. Si de veritat creu, com sosté, que Espanya no pot anar a terceres eleccions, la cosa no tindria gaire dilema, segons li recorden alguns dels seus companys de sigles i segons li recorda la seva pròpia hemeroteca, amb tot el que va insistir el PP al PSOE perquè s’abstingués en la investidura deMariano Rajoy. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però abstenir-se té un risc queCasadoconeix bé. Si és ell qui facilita la investidura socialista –més encara si és d’una coalició ambPablo Iglesias–,Santiago Abascal cavalcaria com si fos el líder de l’oposició de facto mentre, entre veto i veto, proclamaria que només Vox frena el totalitarisme progre i aquestes frases que rescata dels anys 30. Aquesta seria la veritable prova de maduresa per aPablo Casado, l’alternativa que exhibiria si aprofités la circumstància per demostrar que hi ha una manera de fer oposició que ni exagera la realitat ni desperta nous odis, sinó que està a l’altura de la responsabilitat d’Estat que exigeix als altres.

Aquesta maduresa política, llavors, no es mesurarà en funció de la relació que tingui el PP amb el PSOE ni el PP amb Unides Podem, sinó en funció de la distància o la complicitat que guardi el PP amb l’extrema dreta. Aquest era el dilema, Pablo, si ser Casado o una imitaciód’Abascal  al seu rebuf.