29 maig 2020

Anar al contingut

Al contraatac

L'altre gir a Espanya

L'altre gir a Espanya

Antonio Franco

Si capgirem l'Espanya del descontrol delictiu de les autoritats, hi trobem de tot, de manera que són imprescindibles nous sistemes de vigilància

Després de la sentència de l’ERO andalús (amb Griñán i Chaves com a últims responsables), mantinc la convicció que el sistema autonòmic s’ajusta millor a les realitats històriques i socioeconòmiques d’Espanya que el centralisme anterior. Em sembla absurda la pretensió de Vox que donem una gran marxa enrere; això ens conduiria inexorablement a un final abrupte de la convivència. En realitat crec el contrari: la nostra heterogeneïtat necessita una descentralització més accentuada, un federalisme nítid, malgrat que diverses autonomies espanyoles tinguin un origen absolutament artificial.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tant si optem per la continuïtat com si intentem qualsevol tipus de reforma, el més urgent i imprescindible és acompanyar-ho de nous sistemes de control de les activitats dels polítics. Necessitem mecanismes socials de contrapès nítidament independents tant dels molt deteriorats partits actuals com de la justícia tan dissortadament vinculada al món polític que tenim. L’actual esquema no serveix. No pot ser una simple coincidència casual l’enorme quantitat de llargues corrupcions en la majoria de les autonomies, descobertes –quan això s’ha produït– sempre molt tard i sempre molt malament, perquè els ciutadans pràcticament mai han pogut recuperar no ja el temps de progrés perdut, sinó tampoc els diners multimilionaris robats, malversats o objecte de prevaricacions.

Si capgirem l’Espanya del descontrol delictiu de les autoritats, hi trobem de tot. Des de la corrupció generalitzada en gairebé totes les institucions valencianes (amb Zaplana, Camps i Rita Barberá com a emblemes) fins al robatori descarat de Matas i companyia a les Balears; dels ERO que han malgastat 680 milions dels fons de l’atur a Andalusia fins al feliç i sistemàtic 3% (multiplicat per dos o per tres) de Pujol, fills i amics; de les aventures gangsterianes dels Gürtel i l’anihilació del Canal de Isabel II a la Comunitat de Madrid a aquella presidenta, Cristina Cifuentes, que fins i tot va ser sorpresa robant en un supermercat...

En tots aquests i els altres casos, hi havia teòricament mecanismes de control, però van ser inoperants. És la primera reforma que han d’abordar Sánchez i Iglesias. Si ens haguéssim estalviat aquests malbarataments, probablement ni tindríem llistes d’espera mèdiques ni demores en l’atenció als dependents. I, si a això hi suméssim els 65.725 milions d’un altre tipus de desviació, ja no autonòmica, els d’aquella ajuda als bancs que segons el ministre De Guindos eren només un préstec a tornar, aquest final d’any l’Estat podria donar-se el gust de regalar un lot de Nadal a cada espanyol. Amb pernil inclòs.