El dinosaure

«Quan va despertar, el dinosaure ja no era allà». Els qui coneixen el mínim conte d’Augusto Monterroso  s’hauran adonat de seguida que, semblant un error, no és sinó una variant pel meu compte i risc. És cert que, en el seu original, l’escriptor afirma que «el dinosaure encara era allà», però a mi, contemplant les coses que han passat en aquest país al llarg de la setmana, m’agrada creure que no, que l’amenaça de la bestiota, si no desapareguda del tot, sí que està, si més no, una mica difuminada. 

El diumenge passat a la nit, coneguts els resultats electorals, em vaig ficar al llit amb la ment atapeïda de temors: si bé els partits progressistes reafirmaven la seva presència i podia entreveure’s de nou l’acord que no va ser, l’extrema dreta es feia amb quotes de poder inimaginables fins ara i es plantava –¡pataplam!– al mig de l’hemicicle amb pes, volum i voracitat suficient com per a, sumant-se a possibles aliances, eixamplar el seu perímetre i pintar negres presagis sobre el paisatge verd esperança. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Dilluns va ser un dia de ressaca postelectoral. Marejat de percentatges i prediccions alarmistes vaig voler desconnectar del soroll ambient i em vaig tancar –«‘a mis soledades voy, de mis soledades vengo’» – a l’habitació de treball. I quan, dimarts al migdia, vaig treure de nou el cap, l’abraçada que vaig veure de Pedro i Pablo em va portar al convenciment que el dinosaure ja no hi era. Entenguem-nos, ser hi era. Però diguem que de manera menys aparatosa i amb possibilitat de tenir-lo a dieta controlada. 

Pot ser que estigui pecant d’ingenu. O d’imbècil. Però m’aferro a la idea que enfront del «com pitjor, millor» d’alguns, val la pena entossudir-se en allò que és possible. Deixar de mirar-se el melic. Alçar la vista, avançar la mà fins al límit del múscul (fa mal, ningú diu el contrari) i estirar l’altre fins a l’abraçada. I després cenyir, estretir, estrènyer fort. I sent dos, i tres, i més, aconseguir que l’abraçada sigui una muralla estable, apinyada, espessa. Sense cap buit per al dinosaure.