¿Algun ens serveix?

Crec que la majoria delscatalans  –junt amb bona part dels altres espanyols– va a les urnes pensant que Pedro Sánchez ha sigut millor president que candidat. En el debatva ser covard al negar-se a repetir als seus i als altres que Espanya és plurinacional i que ha de reorganitzar-se amb un federalisme asimètric no discriminador. És el que hauria dit un polític de fust. La incapacitat de frenar des de Madrid les violències que els Mossos no van aconseguir evitar, preocupa. Tot i així, Sánchez encarna l’única esperança que hi hagi un govern que intenti resoldre racionalment els problemes, però necessita un pacte, ara de manera estable, amb Pablo Iglesias i els altres que van enviar a casa a Mariano Rajoy.

Pablo Casado ha canviat el ‘look’ en el seu desig de disfressar-se del que convingui en cada moment perquè sembli que té un pla concret per refer Espanya. Però ell només vol manar; d’una elecció a l’altra hem vist que, quan pensava que la demanda demanava garrot, ell creava un contuberni amb els neofranquistes, i que si ara percep desitjos de moderació exhibeix un centrisme adolfosuaresc. Albert Rivera també gira, però com una baldufa. S’ha convertit de sobte en el jove més vell i gastat d’aquest país. Cansa veure’l, és jubilable fins i tot en el seu partit, al qual ja no li serveix després de malgastar el factor novetat i de trair l’equidistància. Iglesias en la campanya ha sigut el més assenyat, i coherent respecte a l’elecció anterior; però manté els recels sobre si serà tan moderat si arriba a compartir poder i ha de compensar el seu paper secundari donant proves de radicalitat democràtica. Errejón, amb vocació de ser complementari, és una incògnita. A Catalunya genera simpaties, però fora de Barcelona la seva papereta no serà vot útil. 

Votar condicionats

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Abascal, la novetat, és la gran temptació per alsfarts de falta de rumb que no se senten representats per ningú més. El desordre estimulat i consentit des de la Generalitat probablement li donarà molts vots aquí i a fora de Catalunya. Franquista desacomplexat, fa enrojolar als partits democràtics que no han sabut crear una cultura antifeixista robusta.

L’independentisme necessita guanyar a Catalunya aquestes eleccions que li són tan contradictòries. El nihilisme de Puigdemont i Torra, pilots de les escorrialles del pujolisme, els empeny a triomfar per poder malgastar després ostentosament els seus vots a Madrid. Mentrestant, Esquerra no s’atreveix a dir que els necessita per als molts anys en què farà la seva pròpia política dins d’Espanya. La paradoxa és total. Espanya vota condicionada per la desestabilització de Catalunya i Catalunya vota per estabilitzar o desestabilitzar Espanya. ¿Ens serviran per a alguna cosa Sánchez o Casado quan guanyin?