ANÀLISI

¿Al manganime li queden dos dies?

El veritable 'boom' va tenir lloc el 1992, amb 'Dragon ball' fent furor a TV-3, tot i que a finals dels 70, a TVE, els nens ja van coquetejar amb 'Mazinger' o 'Heidi'

3
Es llegeix en minuts
¿Al manganime li queden dos dies?

RICARD CUGAT

El Saló del Manga (ara rebatejat Manga Barcelona) compleix el seu quart segle d’existència. Ningú podia preveure en aquella primera edició, celebrada entre les fredes andanes de la mítica Estació de França, que 25 anys després estaríem celebrant aquesta efemèride. I molt menys que el manganime (contracció de les paraules ‘manga’ –còmic japonès– i ‘anime’ –neologisme per definir a l’animació japonesa–) gaudiria del prestigi del qual pot presumir avui dia. Per a molts és una filosofia de vida; per a d’altres, una vàlvula d’escapament cultural. «Al còmic japonès li queden dos telenotícies, és una moda passatgera» deien els més escèptics; prediccions errònies per a un mercat que ràpidament es va expandir, malgrat que en les seves albors va haver de lluitar contra vent i marea davant una poderosa massa crítica que no veia amb bons ulls aquells gargots en blanc i negre plens de línies cinètiques. 

Comencem pel principi: en realitat, i tot i que a finals dels 70 molts nens ja van poder coquetejar amb l’animació nipona gràcies a les primeres sèries emeses per TVE (com ara ‘Mazinger Z’, ‘Heidi’ i ‘Comando G’), el veritable ‘boom’ es va prduir el 1992. ‘Dragon ball’ estava fent furor a TV-3 i els diumenges al matí tota la quitxalla de l’època es llançava a caçar qualsevol producte de Son Goku i companyia al mercat de Sant Antoni o als seus voltants (fos legal o no); al maig, coincidint amb el 10è Saló del Còmic, s’edita el manga en format ‘comic-book’.

Mangues salvatges

D’altra banda, ‘Neo Tokyo’ està a punt d’explotar, no en sentit literal, ni al món real, sinó als cines de mig món: ‘Akira’, un incomprensible film de colors cridaners, s’estrena entre propis i estranys (a Barcelona, als Maldà), i causa un enrenou entre una nova generació de joves que combinen a parts iguals l’emoció de l’esclat de la música techno amb el visionament compulsiu d’anime d’estètica ‘cyberpunk’.

El veritable ‘boom’ va tenir lloc el 1992, amb ‘Dragon ball’ fent furor a TV-3, tot i que a finals dels 70, a TVE, els nens ja van coquetejar amb ‘Mazinger’ o ‘Heidi’

Al nostre país, molt va tenir a veure l’extinta distribuïdora Manga Films per sufragar les nostres ànsies animades provinents d’un país molt llunyà anomenat Japó. Aquell primer lustre propiciat per la importació massiva de material japonès es va viure entre el ressentiment de l’opinió pública, que acusava als mangues de massa salvatges. I segurament no els faltava part de raó, però... ¿Quin mal podien infligir unes quantes vinyetes plenes de moviment i acció al cor apassionat d’aquells primers ‘otakus’ espanyols

Notícies relacionades

Cert que, a finals dels anys 90, hi va haver un canvi de política editorial (o recerca de nous lectors) i van apostar per un altre tipus de relats que ràpidament van empatitzar amb el públic femení (el ‘shojo’, el ‘yaoi’ o les comèdies esbojarrades); van ser aquestes les que van fer créixer el mercat del manganime al nostre país i que el mitjà es comencés a prestigiar com era degut; això és inqüestionable. Unit ala publicació d’històries més dramàtiques que, segurament, no resultaven tan comercials i que estaven destinades a un lector més madur (els ‘gekiga’); d’aquesta manera s’obria la veda a l’inabastable mercat editorial japonès i vam descobrir que, pràcticament, existien mangues de qualsevol temàtica (a poc a poc, els lectors de còmic en general s’acostarien a aquest tipus d’obres). 

Cultura japonesa

Al principi del present segle, amb la democratització d’internet, la fascinació pels còmics japonesos va pujar de nivell i va propiciar que moltíssims lectors i lectores que ja s’havien fet adults volguessin trepitjar el país del sushi per conèixer aquells indicis culturals que apareixien reflectits en aquelles mangues i animes que havien devorat durant tants anys. Aquesta va ser la clau que ens ha portat a la situació actual: començava una altra era i el Saló del Manga havia agafat prou múscul per poder integrar altres aspectes que no només tinguessin a veure estrictament amb el manganime. Va créixer per necessitat i de la Farga de l’Hospitalet es va mudar a la Fira el 2012. Sens dubte, amb la nova ubicació es va guanyar espai per dedicar àmplies seccions a la cultura japonesa. I, el més important, guanyar públic, bàsic perquè el sector segueixi endavant. La pregunta que es fan molts aficionats és... ¿Quin manganime veurem d’aquí a 25 anys?