29 febr 2020

Anar al contingut

L'evolució d'Europa

El mur de Berlín, 30 anys després

El mur de Berlín, 30 anys després

Olga Merino

El record d'aquells anys d'efervescència hauria d'impulsar la refundació de la UE des d'altres bases

Nou de novembre de 1989. Em sembla estar veient-ho ara mateix: el veterà periodista Mateo Madridejos, aleshores redactor en cap d’Internacional en aquesta casa –quant vam aprendre amb tu, mestre– teclejava a quatre mans en un ordinador antediluvià, les ulleres de llegir a la punta del nas, mentre la seva tripulació provava de domesticar la serp quilomètrica de paper que escopia el teletip, a l’espera que Cristina Gallach, avui alta comissionada per a l’Agenda 2030, enviés la seva crònica des del lloc dels fets: el Mur, cicatriu visible entre dos blocs antagònics, s’engrunava com un terròs de sucre al cafè. Tota la redacció, llavors situada al carrer d’Urgell i dividida en dues meitats per una paret, com la mateixa ciutat de Berlín, arrasada després de la guerra, seguia expectant els esdeveniments, amb una barreja d’il·lusió, incredulitat i recel. Amb perdó per la batalleta, flotava en l’ambient la convicció que s’estava travessant un punt d’inflexió històrica, de la mateixa envergadura que les revolucions de 1848, el final de la segona guerra mundial o el maig del 68.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La metxa s’havia encès a la tarda quan, per error, en una confusa roda de premsa, en l’argot burocràtic dels capitostos de l’Est, es va informar que, a partir d’aquell mateix instant, els ciutadans de la República Democràtica Alemanya (RDA) podien creuar a l’altre costat mostrant simplement el carnet d’identitat. Des dels dos flancs, una multitud es va amuntegar al costat del costurot que partia la ciutat en dos des de 1961, mentre els temibles ‘vopos’ renunciaven a utilitzar la violència amb l’aval de la Unió Soviètica, llavors liderada pel reformista Mikhaïl Gorbatxov. Petons, abraçades, cervesa i cops de maça contra el maó. A partir d’aquell moment, l’espinada del vell continent no va deixar d’estremir-se en una marató d’emocions: la caiguda dels Ceausescu a Romania, la reunificació d’Alemanya i el moment en què es va arriar la bandera vermella del Kremlin.

Com passa la vida. Han passat 30 anys des d’aquell temps d’efervescència, i al fer la vista enrere, fins i tot prement les dents, en surt per força un balanç positiu, en primer lloc perquè va ser un miracle que el desmembrament del bloc soviètic es consumés d’una manera no-violenta, amb l’excepció de les guerres balcàniques –quina lliçó tan amarga– i, més recentment, els enfrontaments a l’est d’Ucraïna. Tots els imperis solen acabar en un bany de sang.

Arriba la calma

Durant la transició, la locomotora alemanya va poder recompondre a empentes i rodolons l’atur, el col·lapse de l’economia socialista i la fugida en massa de l’extinta RDA, i escurçar les diferències entre alemanys de l’oest i de l’est, atrapats en la sensació de ser considerats socis de segona; si la llet i les salsitxes eren més fresques i saboroses a Munic que a Leipzig, semblava que la mateixa comparativa s’estenia als ciutadans. Però després de l’entusiasme inicial va arribar l’estancament, agreujat pel crac financer del 2008 i, després, per la crisi migratòria, amiga de conveniència d’un nacionalisme tòxic, sobretot a l’ex-RDA: el partit xenòfob Alternativa per a Alemanya (AfD) ha experimentat un auge espectacular als ‘lands’ orientals de Brandenburg i Saxònia, amb el 26,5% i el 27,5% respectiu del vot en les eleccions regionals de setembre.

Es repeteix el mateix fenomen a Hongria, França, Itàlia o a Espanya, amb el desplegament de Vox. A tot arreu s’han explotat el descontentament i les desigualtats creixents amb discursos demagògics però recolzats en pors palpables, com l’irresponsable referèndum del ‘brexit’, que tant de bo no arribi a consumar-se.

Mal que bé, aquesta
és la millor Europa
 que hem tingut mai; amb quina lleugeresa s’oblida com hem arribat fins aquí  

En aquestes tres dècades, l’avenç imparable de la història ha obert interrogants de resposta complexa: el revengisme de Putin a l’espai postsoviètic, el reciclatge de l’esquerra europea (després del fracàs del comunisme, ¿ja no té sentit reclamar cohesió social?), l’aïllacionisme de Trump, la implosió de la intel·ligència artificial i el canvi climàtic. ¿Què fer? Millor no afrontar els desafiaments en solitari. Com bé assenyala l’analista britànic Timothy Garton Ash, la història del continent està marcada per conflictes –la guerra dels trenta anys, les invasions napoleòniques, dues conteses mundials– i tractats de pau efímers fins que, de nou, emergeixen les plaques tectòniques de la fricció; aquesta és, llavors, la millor Europa que hem tingut mai, en què els països s’asseuen a Brussel·les a dirimir les seves diferències en reunions fins a tres quarts de quinze i no en trinxeres de fang. Amb quina lleugeresa s’oblida com hem arribat fins aquí.

Malgrat les seves imperfeccions, ampliada amb massa pressa, la Unió Europea és l’únic que tenim, i potser és el moment de refundar-la sobre altres bases –igualtat, política exterior, exèrcit i fiscalitat comuns– abans que se’ns enfonsi com ho va fer el Mur. Ara o mai.