La canonització de Mario Draghi

Mario Draghi tindrà un lloc prominent en els manuals d’història europea. I també un lloc reservat al panteó dels grans líders que van construir l’Europa moderna. L’últim dia d’aquest mes deixarà la presidència del Banc Central Europeu (BCE). Ho farà enmig d’homenatges al més alt nivell. El primer, dilluns, amb la presència, entre d’altres, de la cancellera alemanya, Angela Merkel, i del president francès, Emmanuel Macron. A aquest homenatge en seguiran d’altres. Els asseguro que això no és habitual en càrrecs com el seu.  

¿Quins han sigut els miracles que el fan mereixedor d’aquesta espècie de canonització laica? Fonamentalment, tres. 

El primer va ser salvar l’euro d’una més que probable fallida el juliol de 2012. En aquell moment els governs de països com Espanya, Portugal i Itàlia havien de pagar més de sis punts per sobre del que pagava Alemanya perquè els deixessin diners. Aquest diferencial, conegut com a «prima del deute», era la mesura de la falta de confiança dels prestadors en la continuïtat de l’euro. No és possible sostenir una moneda única entre països que han de pagar diferencials tan elevats. 

Sota la presidència del francès Jean-Claude Trichet, els prestadors no estaven segurs de si el BCE sortiria o no en ajuda dels països amenaçats de fallida. Per això especulaven contra ells i guanyaven bones quantitats. Després de la seva arribada, el 31 d’octubre del 2011, Draghi va mostrar una actitud més decidida, que va culminar amb la seva famosa sentència de juliol del 2012 a Londres parlant davant de prestadors: «Whatever it takes», («faré tot el necessari per salvar l’euro»). 

Amb aquesta frase, curta però contundent, Draghi va venir a dir als prestadors que estaven especulant contra el deute de països com Espanya: «Com seguiu per aquest camí, el BCE intervindrà en el mercat comprant deute d’aquests països i ficant-vos pèrdues que no oblidareu en tota la vostra vida». Els especuladors el van creure. I, sense que el BCE hagués de fer res més, la prima del deute de països com Espanya va començar a disminuir com per art de màgia. 

El segon ‘miracle’ va ser treure l’economia europea de la segona recessió en la qual havia entrat com a conseqüència de la política d’austeritat fiscal i de retallada de despeses socials imposada el 2010 per la Comissió Europea. Per impulsar el crèdit, el consum, la inversió, el creixement i l’ocupació, Draghi va abaixar els tipus d’interès dels préstecs del BCE fins a nivells abans mai vistos, i va arribar a tipus negatius. És a dir, a haver de pagar, en comptes de cobrar, pels diners que tens al banc. I alhora va injectar liquiditat, és a dir, de diners nous, en l’economia dels països d’euro per valor de més de 2,6 bilions d’euros. Ho va fer mitjançant la compra de deute d’empreses privades i dels governs de països. Els va comprar el deute, i a canvi els va donar diners frescos.

Al comportar-se d’aquesta forma, el BCE va començar a actuar com un veritable banc central. És a dir, com un banc amb voluntat per actuar com un banc de sang disposat a fer transfusions al cos econòmic quan s’està dessagnant. Això és el que vam aprendre en la Gran Depressió, que els bancs centrals han d’actuar com a «prestador d’últim recurs. Fins a l’arribada de Draghi el BCE havia sigut com un banc de sang gestionat per membres d’una religió econòmica que els prohibia fer transfusions. Draghi va fer que el BCE canviés de religió monetària. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Com a resultat de tot l’anterior, el tercer ‘miracle’ de Draghi ha sigut convertir el BCE en la primera institució europea que representa un veritable interès general europeu, més enllà dels interessos de cada país. El BCE parla i actua ara en nom dels ciutadans de l’àrea de l’euro, no d’un país concret. Un assoliment extraordinari tenint en compte les dificultats i obstacles legals i polítics que van posar els països germànics en aquests vuit anys.

Malgrat les crítiques públiques, una cosa inusual en aquest tipus d’institucions, que alguns membres del mateix consell de govern han expressat en aquestes últimes setmanes cap a la decisió de mantenir la seva política monetària expansiva, Draghi es va acomiadar aquest dijous defensant aquesta política per evitar que l’economia de l’euro torni a caure en una tercera recessió.  I ho va fer al seu estil, deixant una altra sentència que defineix el seu llegat polític: «Never give up» («no rendir-se mai»). Possiblement és també el consell que vol donar a la seva successora, la francesa Christine Lagarde.