Sánchez, atreveix-te i camina

És l’hora de la veritat, candidat Pedro Sánchez. El que hem viscut a Barcelona en vista de tot Espanya demostra que no es pot continuar perdent tàcticament el temps com si continués governant Mariano Rajoy. La suma de l’independentisme pacifista devastador dels matins amb la desestabilització bel·licosa i incendiària nocturna ens posa entre l’espasa i la paret. Davant la doble consigna de Quim Torra (la desobediència en nom del que cadascú interpreti com a llibertat és legítima, i el «colleu»), només hi ha una disjuntiva: o solució política dins del nostre Estat de dret o continuar avançant cap a un conflicte civil cada vegada menys pacífic.

Planeja així mateix la possibilitat de l’embafament i la rendició de molts catalans no sobiranistes si tot continua així i el dilema no es resol des de dins d’Espanya. Si alguns baixen els braços i en algun moment els independentistes creuen la línia electoral del 50%, per molt que aquesta xifra sigui insuficient per a un pas tan transcendental com el que desitgen fer, els seguidors de Mas, Puigdemont i Torra quedaran moralment tan rearmats com si haguessin aconseguit els dos terços en el referèndum indicatiu que Espanya no va voler acceptar quan els sobiranistes manifestament el perdien.

Comprensió i complicitat

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Davant d’això, el candidat Sánchez ha de posar, d’una vegada, a sobre de la taula, abans de les eleccions, la seva proposta concreta en relació amb Catalunya i la qüestió territorial. Perdent la por de la franja discrepant del PSOE i del terratrèmol que organitzaran d’ofici els líders de la dreta, i sabent que, digui el que digui, no l’aplaudiran tampoc els independentistes. Però ha de buscar la comprensió racional i la complicitat d’aquella majoria absoluta que es va pronunciar per acabar amb la corrupció i l’immobilisme suïcida que encarnava Rajoy, i que desitjava obrir –tot i que fos a la corda fluixa– una nova etapa amb política real cap a alguna part.

Sánchez té poques alternatives. La més clara, tot i que poc fàcil, és fer una proposta federal que reconegui que Espanya és plurinacional i asimètrica per la seva diversitat de llengües, cultures i trajectòries. Dibuixar-la garantint que en aquesta Espanya Catalunya i les altres comunitats històriques podran cabre sense que la imprescindible solidaritat degeneri en un llast excessiu per a cap. Si Sánchez té una altra alternativa, que la defensi, però que no quedi en una nebulosa retòrica com la que va sortir del congrés socialista de Granada. I sigui quin sigui el seu projecte, que anunciï que si guanya les eleccions pactarà amb els reticents com aplicar-lo a partir de la legitimitat que li hagin donat les urnes. Sense claredat, sense concretar el seu pla, Sánchez ens enfila a seguir en l’actual rumb absurd.