Anar al contingut

L'escassa consciència ecològica

L'emergència que no ens creiem

L'emergència que no ens creiem

Eva Arderius

Hi ha encara un pensament social que situa l'emergència climàtica a l'altra punta del món, però la tenim davant dels nostres nassos i la respirem

Aquest 2019 han mort de forma violenta a Barcelona 15 persones, el 2018 en van ser set i el mateix any, en accidents de trànsit, 21. Xifres molt inferiors a les 351 víctimes mortals que va provocar la contaminació, segons els càlculs que acaba de fer públics l’Ajuntament de Barcelona. ¿Què hauria passat si invertíssim els números, si aquestes 351 persones haguessin mort per apunyalament o per un tret o fins i tot per un accident de cotxe o moto? ¿Què passaria si els morts per contaminació caiguessin fulminats al mig del carrer? L’impacte seria brutal i la preocupació ciutadana també. Aquesta és una comparació demagògica, però que té un punt de realitat. Demostra que no ens creiem les dramàtiques conseqüències de respirar partícules contaminants. Aquestes xifres no provoquen la mateixa pressió i alarma social que l’augment de delictes a Barcelona. Les morts per contaminació són invisibles, no hi ha imatges ni cap partida de defunció on posi que l’aire brut és la causa de la mort. Hi ha encara un pensament social que situa l’emergència climàtica a l’altra punta del món, que s’associa amb glaceres fonent-se, ciutats xineses de cel gris i a fumejants fàbriques llunyanes, però la tenim davant dels nostres nassos i la respirem. Som víctimes de la contaminació però alhora la continuem provocant.

Un estudi recent d’una consultoria afirma que només el 27% dels barcelonins renunciarien al cotxe si tinguessin alternatives, en algunes ciutats com París el percentatge arriba al 50% i a Londres el tant per cent de ciutadans que s’oblidarien del cotxe seria del 42%. Les dades demostren que encara ens resistim a prescindir del vehicle privat i entenem les mesures per treure-li espai com un atac a la llibertat personal dels ciutadans. El debat social sobre les superilles, el tramvia i les bicicletes se centra en el dret que tenen els barcelonins a moure’s com vulguin, en el civisme i en l’impacte que tenen per a l’economia alguns canvis en la mobilitat, però no es tracta prou com una qüestió de salut pública.

Madrid Central i les superilles de Barcelona

Aquests dies s’han publicat dos informes més, un demostra l’eficàcia de Madrid Central, la iniciativa per treure cotxes del centre de la capital que va provocar un gran desgast polític en l’exalcaldessa Manuela Carmena. I l’altre informe avala les superilles barcelonines. Però tot i així, no hi ha una petició massiva dels veïns reclamant que es restringeixi la circulació davant de les seves cases. Ni tampoc hi ha una acció contundent dels governs per fer-ho de forma immediata i generalitzada.

Les mesures contra el xoc climàtic encara són motiu de desgast polític i ni els governs convençuts com el de Barcelona s’atreveixen a anar més lluny. En tot això hi ha un component social. Hi ha una part de la població, i de votants, més preocupada a pagar el lloguer que a contaminar menys, que no sent seu aquest problema. És evident que no tothom es pot canviar el cotxe i que és més fàcil reciclar a pisos grans que fer-ho a pisos més precaris. Com amb la seguretat, l’emergència climàtica també requereix mesures socials. No pot ser una qüestió només de rics, de les elits progressistes. Cal ajudar una part de la població, la que viu en barris on no sobra el transport públic i on no es veuen massa cotxes elèctrics, a intentar prescindir del vehicle privat, a fer ús del transport públic i a utilitzar cotxes mes nets energèticament parlant.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Per aprendre potser podríem començar per escoltar les nostres «Greta Thunberg», noies i nois nascuts a partir del 2000 que amb el nom Fridays for Future segueixen l’exemple de l’activista sueca. Tenen les coses clares. Consideren que el reciclatge ja no serveix, que cal canviar el model, repensar les ciutats i aplicar mesures com els peatges mediambientals. En el seu discurs hi ha una certa acusació i culpabilització de la generació dels meus pares i de la meva per com de brut els deixem el món. I tenen raó. El 27 de setembre han organitzat una vaga.

De moment la revolució verda ha començat a les escoles i als instituts, esperem que els que tenen responsabilitats, els que governen i gestionen, no només se sumin a la protesta (com farà Barcelona), sinó que facin seves la reivindicació i les propostes, perquè està clar que els ciutadans, per voluntat pròpia, poc farem.