Una vegada a l'any

Els teatres de Barcelona ja han aixecat el teló d’una nova temporada. El compte de resultats de l’anterior ofereix un saldo positiu quant a l’augment d’espectacles i d’espectadors. Anem bé. L’experiència ens diu que aquests fluxos i refluxos responen sempre a la conjuntura d’alguna oferta en concret. Les temporades que contenen un o més musicals de gran format augmenten recaptació i ocupació. L’ideal, doncs, per superar aquesta barrera dels 2.500.000 d’espectadors (milers més, milers menys) per temporada, seria una oferta de musicals més gran amb capacitat d’atraure molt públic.

Sento dir que aquest públic no compta perquè no és públic fidel al teatre, que no és públic d’afició sinó d’al·luvió, públic que acudeix només a l’esdeveniment, públic d’una vegada a l’any. ¿I què? Una vegada a l’any no fa mal. I menys si fa goig i anima a repetir. Només que el 10% d’aquest públic d’excepció sentís després la curiositat (ja no dic necessitat) de tornar al teatre i de provar amb un espectacle dels anomenats «de text» en altres sales més íntimes i en què es trobés amb històries menys vistoses però bastant més properes, ja em donaria per content. «Sumar o no sumar», aquesta és la qüestió de la qual no va parlar Shakespeare però que, estic segur, tenia molt en compte (com a autor i empresari que era) mentre escrivia el seu famós «ser o no ser».

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Les ciutats els teatres de les quals assoleixen xifres marejadores d’espectadors són aquelles que disposen d’una gran bossa de turistes. Nova York i Londres (Broadway i el West End) tenen aquesta fortuna. El teatre és un dels seus atractius i produeix efecte crida.  A Madrid passa una cosa semblant, tot i que en menor escala. No em sembla, en canvi, que el turisme que inunda Barcelona tingui el menor interès pel nostre teatre. Crec, pel que veig i llegeixo, que el gruix de visitants es divideix en dos blocs: els de gresca amb sangria (en el millor sentit de l’expressió) dempeus i al xiringuito, i els de restaurant amb estrelles i Cabify a la porta. Els del caminar barat i els de les compres cares. Amb una sola cosa en comú: Gaudí.

No, no crec que el turisme arribi mai a omplir els nostres teatres. La clau està en nosaltres.  En la curiositat. En el plaer de la primera vegada. I en el de repetir i repetir. ¿Per què no provar, doncs, ara mateix, avui, aquesta mateixa tarda o nit? Pot ser que sigui el començament d’una bonica amistat.