Anar al contingut

Al contraatac

Nostàlgia del punt de partida

Jordi Bataller

Nostàlgia del punt de partida

Antonio Franco

Nostàlgia de quan érem un sol poble, no dos, tot i que hi haguessin opinions diverses però respectades per tothom. Llavors, hi havia molts menys sobiranistes i buscaven, sense vulnerar les lleis, una majoria social que fins ara no han aconseguit

A més de la divisió de les dues Catalunyas entre ‘indepes’ i ‘no indepes’ aquest país té altres bifurcacions. Per exemple, als dos costats, la divisió entre catalans crispats i els que mai han perdut la tranquil·litat o ja l’han recuperat. Tinc la sensació que aquest segon bloc és àmpliament majoritari en proporció de tres a un. Als dos costats del desacord ideològic hi ha militants d’una mena de guerra, però intueixo que predominen els que viuen la diferència com una cosa que s’ha de suportar igual que tantes altres coses que no agraden però duraran.

Una altra divisió és la que hi ha entre els cansats i farts del que s’ha viscut els últims anys i els que desitgen prolongar l’actitud d’enfrontament obert; respecte a això la meva opinió és que tenim una amplíssima majoria absoluta a favor de parar les estridències, sense que això comporti renunciar –en un costat i en l’altre– a les conviccions.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

En el cansament i l’embafament pesen factors com aquesta Diada. Perquè primer la Diada va deixar de ser una cosa de tots, però aquest any ja gairebé ha sigut de tots contra tots, tot i que alguns ho dissimulessin. També influeix el judici al Suprem. La sentència serà bona o dolenta i es considerarà justa o injusta segons el que vulgui pensar cadascú, però les llarguíssimes sessions han donat temps perquè molta gent comprengués que aquí han passat «Coses», amb majúscula i contra la tesi bonista que no hi va haver res, i que aquestes «Coses» no van respectar la situació democràtica existent i molt possiblement ens acostaven a un conflicte molt més dramàtic. 

Sense vulnerar les lleis

Tot l’anterior condueix a certa nostàlgia del punt de partida. Nostàlgia de quan érem un sol poble, no dos, tot i que hi haguessin opinions diverses però respectades de cor per tots. Llavors, hi havia molts menys sobiranistes i treballaven sense vulnerar les lleis per aconseguir l’àmplia majoria social que fins ara no han aconseguit. I n’hi havia molts no independentistes desitjosos d’ampliar progressivament el marc d’autogovern atenent la història, la llengua i la cultura pròpies.

Tots, uns i d’altres, consideràvem més que ara que la màxima prioritat era aturar la desigualtat, aprofitar millor els canvis tecnològics, impulsar a fons el desenvolupament econòmic i contrapesar el desastre ecològic. No era una situació perfecta però sí millor que l’actual, construïda amb mentides, ofenses, cinisme i improvisacions simplistes.