Anar al contingut

Al contraatac

Lament de Nova York

PETER FOLEY

Lament de Nova York

Josep Maria Pou

Aquest ha sigut per a mi un estiu viatger. Treball i lleure s’han barrejat de tal manera que se m’ha fet difícil distingir, en ocasions, a quin d’aquests pertanyia l’esmorzar i a quin altre el sopar del dia. Tot això, en tot just quatre setmanes, dues maletes i una motxilla, de Mèrida a Sagunt, d’allà al Mar Menor, d’Alacant a Barcelona i per fi a un Nova York més sorollós i càlid que mai.

I no exagero si els dic que m’he fotografiat, saludat i abraçat amb més extremenys, valencians, murcians i catalans a Nova York del que ho vaig fer mai als seus respectius llocs d’origen. Sorprenent el matí que em vaig desplaçar al Little Spain Market, el centre gastronòmic de José Andrés i els germans Adrià. Allà vaig compartir esmorzar amb tants espanyols com taules hi havia, el que fa una suma de molts si comptem a tres o quatre per taula en gairebé 3.000 metres quadrats del que és ara la zona més cridanera de la ciutat, Hudson Yards, un aclaparador catàleg de la més moderna arquitectura (a no perdre’s The Shed, un centre artístic sobre rodes, ¡un edifici desplegable!).

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Trobar-se i reconèixer-se en l’altre, abraçar-se amb l’igual i pròxim quan un està lluny de casa i, sobretot, en una ciutat tan estressant com Nova York, és com asseure’s i curullar-se d’aigua fresca abans de perdre’s de nou per un infern de carrers a molts graus Farenheit. Ja m’agradaria a mi la mateixa solidaritat, la mateixa abraçada i la mateixa entesa una vegada de tornada a casa, tancat el capítol vacances i oberta l’aixeta de les veus i els grunyits.

Els he dit que aquell matí, com a excepció, vaig esmorzar 'a l’espanyola', tot i que una de les meves debilitats sent a Nova York és l’esmorzar a base de 'toasted bagel with cream cheese', una cosa comuna i corrent per als nadius, però tota una delícia per mi. I m’agrada prendre'l en algun d’aquests 'deli' de barri, cada vegada més difícils de trobar, on el 100% del personal que t’atén sol ser d’origen hispà, mexicans la majoria. Allà, sentint-los parlar entre ells, preocupats pel seu futur immediat, pendents de la situació a la frontera, de les seves famílies a l’altre costat, de les capritxoses batudes de Trump, vaig sentir una brutal necessitat d’abraçar-los, com ja anava fent diàriament, de manera gairebé mecànica, amb tants compatriotes. No ho vaig fer. No em vaig atrevir. Ara, de nou a casa, maleeixo la meva curtesa. I lamento l’ocasió perduda.

Temes: Teatre