Anar al contingut

Aniversari del 17-A

El repte del salafisme a Catalunya

SUSANA VERA

El repte del salafisme a Catalunya

Maria Claret

Sense criminalitzar tots els seguidors del corrent conservador de l'islam, urgeix evitar el seu aïllament promovent la seva interacció amb les altres comunitats musulmanes i amb tota la societat catalana

Després dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils, els reptes que comporta el salafisme, un corrent ortodox de l’islam molt present a Catalunya, han tornat a ocupar el debat públic. És cert que molts terroristes tenen una base ideològica salafista. Com l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satty, i els joves que va reclutar, que les forces de seguretat de l’Estat van vincular inicialment al grup Takfir Wal Hijra (Anatema i Exili), que preconitza la violència per imposar la gihad. Però no és menys cert que la majoria dels salafistes només aspiren a viure la seva condició de musulmans des de l’estricta observança de les normes alcoràniques. Aquesta necessitat de no amalgamar terrorisme i salafisme interpel·la les administracions i les forces de seguretat que seran més eficaces en la seva lluita contra el gihadisme si no criminalitzen tot el salafisme.

¿Què és realment el salafisme? Es tracta d’un corrent conservador de l’islam que predica la tornada al temps dels salaf (les tres generacions que van succeir al profeta Mahoma i els seus companys), vivint i professant la seva fe com ho feia el profeta, sense reinterpretar els textos religiosos. Implantat a Catalunya des dels anys 90, el salafisme s’imparteix avui a gairebé 50 de les 256 mesquites existents a Catalunya. Compta també amb dues tendències, una de pietista, més present a Lleida i Olot i que segueix els preceptes del ‘sheikh’ saudita Rabee al-Madkhali, i una de més moderna, amb més disposició a interactuar amb l’entorn social, activa a Tarragona, el Baix Llobregat i Girona, i que es basa en les prèdiques del ‘sheikh’ sirià Adnan al-Aroor. Cap d’aquests dos corrents propugna la violència com a mètode d’acció, i molts salafistes neguen que grups com Takfir Wal Hijra es puguin considerar salafistes. Alguns fins i tot no els consideren musulmans.

Diversitat i respecte a les lleis

Desfeta l’amalgama entre tots els seguidors de la ‘salafiyya’ i el terrorisme –en la qual Vox basa la seva proposta d’expulsió de tots els salafistes–, ¿com actuar en relació amb aquest corrent de l’islam? Les institucions i la societat civil tenen el repte de tractar-hi per fer compatible el respecte a la diversitat cultural i religiosa amb la necessitat que es respecti el sistema de lleis i llibertats que hi ha al nostre país. Per això cal evitar contemplar la comunitat salafista com una amenaça potencial per a la seguretat, criminalitzant tots els seus seguidors. Només així serà possible trobar complicitats per a la defensa de les llibertats i el rebuig de formes de discriminació incompatibles amb les nostres normes de convivència.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La identificació entre salafisme i terrorisme condueix a un atzucac perquè els dos fenòmens plantegen reptes de naturalesa diferent. En un cas es tracta de debatre sobre valors i actituds que són compatibles amb les llibertats i d’altres que no ho són, i que resulten discriminatoris, per exemple no poder tocar ningú del sexe oposat si no és de la família propera. En l’altre, es tracta de lluitar contra bandes organitzades, com Takfir Wal Hijra, els membres del qual no dubten a consumir alcohol, freqüentar discoteques o portar texans, si això ajuda a despistar la policia mentre preparen atemptats. Aquesta identificació entre terrorisme i salafisme parteix d’un supòsit erroni que l’islamòleg francès Olivier Roy ha posat de manifest: la radicalització no és proporcional a les hores de lectura de l’Alcorà, ni deriva necessàriament d’un fanatisme religiós. La majoria dels terroristes es radicalitzen en entorns marginals, de vegades a la presó, com sembla que va ser el cas d’Es-Satty, o són captats en processos propis d’una secta, com va succeir amb els joves de Ripoll, i troben en el salafisme una aparent raó de ser a la seva actitud. En una coneguda polèmica amb Gilles Kepel, un altre estudiós de l’islam, Roy ha afirmat, amb raó, que ens trobem més aviat davant d’una islamització de la radicalitat que davant d’una radicalització de l’islam.

Tot i així, el salafisme constitueix un desafiament, i urgeix evitar-ne l’aïllament, i promoure’n la interacció amb les altres comunitats musulmanes i amb tota la societat catalana. Aquesta tasca suposa, entre d’altres, la formació d’imams identificats amb valors democràtics i coneixedors de la nostra cultura i llengua. Per això cal i es pot buscar la complicitat de molts musulmans que són els primers de patir les conseqüències de la islamofòbia latent en la societat, encoratjada pel terrorisme. D’aquesta manera, les forces de seguretat, les institucions i la societat civil estaran en més bones condicions per combatre els intents de radicalització i s’avançarà en la col·locació de la comunitat musulmana en la societat catalana.