Anar al contingut

La criminalització del rescat

La UE davant del desafiament migratori, una altra vegada

Quique Garcia

La UE davant del desafiament migratori, una altra vegada

Ruth Ferrero

Europa estrena nova presidència sense dissenyar una estratègia migratòria coherent i apedaçant la conjuntura

A l’estiu, de manera recurrent, apareixen de manera més visible, si és possible, les notícies relacionades amb la immigració per via marítima. Aquest any el fenomen ha pres una rellevància especial, en tant que, el nombre de esdeveniments s’ha concentrat en un marc temporal més estret. Tres fets marquen, sens dubte, la narrativa aquest estiu: la detenció de la capitana del 'Sea Watch 3', l’acord en matèria d’immigració liderat per Macron i Merkel al qual ja s’han afegit de manera activa vuit Estats Membres i la mort de mes de 150 persones en el Mediterrani a finals de juliol. Criminalització, securitizació i externalització en estat pur.

La detenció de Carole Rackete a finals de juny va culminar amb el procés de criminalització del rescat iniciat el 2016 per part de la UE i algunes de les seves agències com Frontex. La revisió de la directiva de facilitació del 2002 va permetre l’actuació penal dels estats contra aquelles organitzacions i persones que estiguessin rescatant persones al Mediterrani, amb l’argument que estaven traficant amb elles. Són nombrosos els casos dels quals hem sigut testimonis, entre d’altres els bombers sevillans acusats de traficar amb persones al mar Egeu; l’acusació similar contra Helena Maleno al Marroc... quedava oberta la veda contra el rescat.

Però ha sigut la situació davant de la qual es va veure abocada la capitana Rackete la que més rellevància ha tingut al marc informatiu per l’espectacularitat de la seva acció i la desmesura de les mesures adoptades per Salvini contra ella. Tot això sense comptar amb l’allau d’insults i atacs verbals als quals ha sigut sotmesa. Es podria afirmar que gran part de l’opinió pública ha comprat el discurs xenòfob contra el rescat. Recordem que eren 42 les persones que viatjaven en el 'Sea Watch 3'.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El 22 de juliol en una reunió celebrada a Paris, i capitanejada per Macron, es va debatre un document franc alemany on es proposava un mecanisme temporal de repartició de refugiats i migrants sostingut sobre el principi de solidaritat i que s’aplicaria de manera automàtica entre aquells que hi estiguessin d’acord fins a d’any. ‘A priori’ sembla que compta amb el recolzament de 14 estats membres, dels quals 8 hi estarien participant activament (Finlàndia, Irlanda, Luxemburg, Portugal, Croàcia i Lituània, juntament amb França i Alemanya). Espanya encara no s’ha pronunciat sobre això. Entre els eixos vectors del pla hi hauria el disseny de mecanismes conjunts de repatriació ràpida (voluntària o no) d’aquelles persones que no tinguessin dret a l’asil; la recerca de la cooperació amb les autoritats líbies (no sabem quines) per facilitar l’accés de l’Organització Internacional de Migracions a les persones en trànsit per procedir a la seva repatriació des de Líbia als seus països d’origen. Aquesta proposta parlaria de rescat i ports de recepció rotatoris, així com de la cooperació amb les autoritats i la Guàrdia Costanera líbia, això sí, només al Mediterrani Central. Estaríem ‘de facto’ davant d’una externalització pura, des de fora de la UE i a través d’una organització internacional.

Les conseqüències de la criminalització del rescat

Uns dies mes tard, va tenir lloc el naufragi amb més morts al Mediterrani des de començament d’any, on van morir 150 persones mirant de fugir de l’infern libi. Aquesta és una conseqüència directa de la criminalització del rescat des de les cancelleries europees i del final de l’operació Sophia (UE) al Mediterrani Central. S’ha fiat tot a la tasca dels guardacostes libis finançats amb diners comunitaris i, de fet, a sou també dels senyors de la guerra. Aquells que són 'rescatats’ per aquesta milícia acabaran en un centre de detenció a mercè de l’esdevenir del conflicte al país.

Comencem nou cicle polític a la Unió Europea. Nova presidenta de la Comissió i la migració com una de les prioritats de l’agenda política. Però estem de nou treballant amb els mateixos marcs. Sense disseny d’una estratègia migratòria coherent i apedaçant la conjuntura amb plans que només se centren en un dels eixos de les polítiques migratòries, el control. Fins ara l’única proposta realista ha sigut l’Agenda Europea de Migració (2015), però els estats membres prefereixen abordar el fenòmen des d’un punt de vista conjuntural i no estructural. I sense aquest canvi de paradigma és impossible construir cap tipus de política comuna.

*Professora de Ciència Política a l’UCM i investigadora sènior a l’Institut Complutense d’Estudis Internacionals (ICEI).