Anar al contingut

IDEES

Def Con U

CARLOS MONTANYES

Def Con U

Lucía Lijtmaer

El primer que et passa pel cap. El primer que et passa pel cap quan algú, un govern, per exemple, el de l’Ajuntament de Madrid, per exemple, cancel·la un concert. El de Luis Pastor, per exemple. El primer que et passa pel cap és com pot estar passant això.

Després d’escoltar les declaracions de la màxima responsable en cultura de l’Ajuntament –“no són de la meva competència les festes de districte i, per tant, no puc prendre decisions a les festes de districte”– el més immediat és preguntar-se com hem normalitzat que això passi.

Si tot seguit recordem els anteriors casos dels últims anys –Cesar Strawberry, Soziedad Alkoholika, Evaristo, Valtonyc–, potser el que hem de pensar és com hem arribat fins aquí.

Per descomptat, l’anàlisi sobre això l’hem llegit ja en multitud d’espais. Que si llei mordassa, que si ampliació de la llei antiterrorista, que si llei d’ofensa als sentiments religiosos. Aquest article ja l’hem llegit. Hi ha qui fins i tot el troba avorrit. Llei mordassa, buf, és tan 2013.

I, ‘boutade’ més ‘boutade’ menys, així és. El que passa ja ho coneixem: l’escàndol dura poc, la indignació es fon i es fon i, a poc a poc, diguem-ne, en... ¿cinc anys?, hem arribat fins aquí. I fins aquí és el següent: la normalització del feixisme ens fa tolerar el que abans era intolerable fent creure que les coses han sigut sempre així. I de la mateixa manera, quan s’acusa de feixisme l’intolerable, la resposta és que estàs exagerant, que parlar de feixisme és d’extremistes. No ho dic jo, ho explica Jason Stanley a ‘Facha’.

I mentre ens preguntem com hem arribat fins aquí, el compte enrere ja va començar fa temps. Mirem al nostre voltant: el primer pas és posar en qüestió aquells valors universals que semblaven inqüestionables –igualtat, llibertat sexual– i situar-los en equidistància amb l’ideari feixista i teories conspiradores adjacents. Hi podem posar l’amenaça a l’ordre per una migració salvatge i fantasmagòrica o una acabada de batejar “ideologia de gènere”.

Continuem observant. Una vegada assenyalats els objectius, la següent fase és la repressió. I ja ha començat. ¿La prova? Estem davant de la negació del que és evident. Demà ho haurem assumit com a normal. I començarà la següent fase.