Anar al contingut

A PEU DE CARRER

Pobresa acumulada

Laura Guerrero

Pobresa acumulada

Ferran Busquets

La ineficàcia dels poders públics per evitar o posar fi al patiment de tantes persones és esfereïdora

Dues de cada deu persones que viuen a Catalunya compten amb menys de 915 euros al mes per fer front a les despeses diàries. La darrera Enquesta de condicions de vida de l’Idescat mostra que són moltes les persones que viuen per sota del llindar de risc de pobresa, perquè tenen uns ingressos del tot insuficients per gaudir d’un nivell de vida adequat.

A més, ens trobem en un moment en què treballar tampoc t’allunya d’aquesta situació, tal com constatem quan veiem persones que després de treballar durant el dia, a la nit no tenen més opció que dormir en albergs per a persones sense llar. I fins i tot davant d’aquesta realitat, la resistència política a establir un salari mínim adequat el manté sota mínims i perpetua la pobresa en el treball

Tots sabem que les grans transnacionals tenen uns beneficis enormes alhora que les persones que hi treballen guanyen uns salaris minúsculs. De fet, una cosa és conseqüència de l’altra. Al mateix temps que obtenen ingents beneficis, aquestes grans corporacions paguen uns impostos proporcionalment molt inferiors als que paguen els assalariats que treballen 40 hores setmanals. Sous cada cop més baixos. Necessitats bàsiques, com l'habitatge, cada cop més cares. Lucre en augment per uns que contribueixen cada vegada menys a les arques públiques per complir amb la seva part del contracte social. Treballar ja no garanteix poder tirar endavant, mentre gràcies a aquest esforç n'hi ha qui podria gaudir d’una vida de luxe durant segles. 

Una fita que ens queda lluny

Si treballar ja no és garantia de no caure en la pobresa, ¿què passa amb les persones que per motius molt diversos no tenen la capacitat de treballar? Persones que han de poder subsistir, com tothom, però que no poden incorporar-se al mercat de treball. Malgrat els estigmes i les etiquetes, que reforcen prejudicis i agreugen el risc d’exclusió, no es tracta de persones que no vulguin treballar, sinó de persones que per raons diverses necessiten suport de la resta de la ciutadania per subsistir, i a les quals l’Estat del benestar, avui debilitat i en crisi quan encara l’estàvem construint, hauria de poder donar resposta. En el cas de Catalunya, poden comptar com a molt amb una renda garantida que aspira a un màxim de 664 euros mensuals, un import ben escàs si tenim en compte el cost de la vida.

Resoldre l’espiral de la pobresa és una fita que ara mateix tenim lluny, perquè requereix molts consensos i acords polítics que perdurin durant dècades. La casuística es diversifica i les situacions noves s’acumulen a les anteriors, de manera que el fenomen és cada vegada més complex. La ineficàcia dels poders públics per evitar o posar fi al patiment de tantes persones és esfereïdora. Salari mínim baix, fiscalitat incapaç de redistribuir la riquesa i compensar les desigualtats, mercat de l'habitatge descontrolat, prestacions insuficients... Les situacions de pobresa i injustícia es van acumulant i, mentrestant, bona part de la població pateix dia a dia les conseqüències de la nostra incapacitat.

Temes: Salaris Pobresa