El conflicte català

Un segle de llaços, ultres i 'indepes' (1919-2019)

La història ens mostra que els nacionalistes catalans i els ultraespanyolistes mantenen patrons de mobilització del passat

3
Es llegeix en minuts
Un segle de llaços, ultres i 'indepes' (1919-2019)

En la societat catalana impera la sensació de viure un moment excepcional i irrepetible creat per la crisi secessionista. Però un viatge en el temps a la Catalunya de 1919, marcada pel final de la Gran Guerra amb la victòria aliada al novembre, ofereix certa familiaritat amb el present. Vegem-ho.

El gener de 1918, Woodrow Wilson, president dels EUA, va fer una declaració de 14 punts en la qual considerava essencial per a la pau futura el principi d’autodeterminació. En els mitjans catalanistes va esclatarl’optimisme, sobretot en els nacionalistes radicals. Com expliquen els historiadors Joan Esculies i David Martínez Fiol, llavors 2.000 voluntaris catalans lluitaven en la Legió francesa (però la seva xifra es va elevar a 12.000 al sumar-li els soldats gals del Rosselló) per internacionalitzar la “causa” de Catalunya i obtenir un autogovern en la postguerra. Així, aquell 11 de setembre va circular propaganda independentista en francès i anglès amb un “¡Gloria a Wilson!”. Llavors la Lliga Regionalista va liderar una campanya suprapartidista que va capitanejar Francesc Cambó i va reclamar autonomia per a Catalunya i els ajuntaments, i el 98% dels consistoris van subscriure la demanda. Al presentar-se el resultat el 16 de novembre a l’Ajuntament barceloní, l’‘estelada’ va onejar per primera vegada a la plaça de Sant Jaume. Va reflectir el separatisme emergent de Francesc Macià, diputat independent, i grups juvenils.

Boicots, distintius i consignes independentistes

Com Alfons XIII havia donat l’aval a Cambó per efectuar la campanya autonomista, aquest va pensar que seria exitosa, peròl’oposició al Congrés i a la restad’Espanya  va ser descoratjadora. Hi va haver boicots comercials i una manifestació de 120.000 persones a Madrid el 9 de desembre. Amb aquest panorama, assenyala l’historiador Enric Ucelay-Da Cal, “l’agitació patriòtica dels catalans el novembre de 1918 va portar a tres mesos de virtual rebel·lió nacionalista”.Els catalanistes van adoptar llaços i distintius amb l’única i diàriament, assenyala l’investigador, “quan les botigues tancaven, dependents, estudiants i alguns obrers es trobaven a la Rambla per cridar consignes independentistes i cantar cançons catalanistes, com ‘Els Segadors’ i ‘La Marsellesa’”. Les seves manifestacions acabaven amb xocs amb policies. Com a resposta va sorgir la Lliga Patriòtica Espanyola (LPE) el 19 de desembre a la Rambla, a l’acudir allà un grup amb garrots contrari als catalanistes. L’endemà, catalanistes i ultraespanyolistes es van enfrontar a la plaça de Catalunya. I la nit del 22 un tinent de seguretat va ser greument ferit (o mort) per un franctirador al carrer de la Cera. La temperatura política va pujar.

Notícies relacionades

La LPE va tenir la seva seu en el número 7 de la Rambla de Canaletes i els seus seguidors van ser fans de la cantant Mary Focela, que festejaven alteatre Goya la tonada de la seva cançó ‘La hija de Malasaña’: “Lucho como una leona, al grito de ¡Viva España!”. Al gener els catalanistes van acudir a aquestes actuacions per boicotejar-les, i armaven un guirigall que continuava fins a la sortida. Els xocs físics van continuar a La Rambla i als voltants. Els partidaris de la Lliga (que reunien sobretotmilitars i policies de paisà) provocaven els catalanistes i els intentaven treure els llaços, i se sentien crits de “¡Viva España!” i “Visca Catalunya lliure!”. Aquests incidents van adquirir summa gravetat al ser assassinats dos catalanistes (Manuel Miralpeix, de 17 anys, i Joan Benet, de 15) i van remetre quan el 28 de gener el governador civil va prohibir ensenyes no oficials i llaços i va fer tancar les seus de la LPE i dels dependents catalanistes (el CADCI). Però només van desaparèixer quan la campanya autonomista va quedar eclipsada per l’impacte del conflicte laboral del’empresa elèctrica La CanadienseLa Canadiense, que al febrer va deixar Barcelona a les fosques.

Rebel·lió i sedició

¿Ofereixen alguna lliçó els fets descrits? Sí, que els nacionalistes catalans i els ultraespanyolistes mantenen patrons de mobilització de fa un segle. Els primers recorren a campanyes cíviques unitàries, autodisciplinades i que internacionalitzen el “problema català” a la recerca d’ajuda externa (Wilson el 1918, la UE el 2017). Els segons denuncien l’“amputació” d’Espanya, es mobilitzen ostentosament en la via pública i reiteren objectius de la LPE, ja que va advocar pelcastellà  com a únic idioma oficial, una instrucció pública exclusiva de l’Estat i la dissolució de la Mancomunitat (el govern regional) per anar “contra la unitat nacional”. És més, com ha assenyalat Esculies, la LPE va voler imputar a Cambó i a dos líders més de la Lliga delictes de desordres públics, rebel·lió i sedició. ¿A què us sona aquesta història?