Un conte d'estiu... de 1843

El juliol de 1843 va ser molt dur a Barcelona. El juny, civils i militars s’havien revoltat contra el cap del Govern, el general Espartero. Progressistes, moderats, republicans i radicals, abans enemics ferotges, aquesta vegada estaven units contra ell. Però Barcelona no era l’única ciutat amb aldarulls, s’estenien per tot el país. No eren les primeres revoltes. El desembre anterior, 40 persones havien mort a Barcelona i centenars d’edificis havien sigut destruïts pels bombardejos governamentals fets des de Montjuïc. L’arrel del descontentament era en part econòmica (la baixada dels aranzels als productes importats, amb el consegüent desavantatge per als nacionals), en part política. La decepció amb el general Espartero era immensa. Progressista, havia arribat al poder tot just dos anys abans amb una popularitat enorme, que la seva gestió política autoritària havia tirat per terra.

La princesa ‘assalvatjada’

Mentre als carrers de Barcelona se succeïen els incidents i els combats, al Palau Reial de Madrid, una nena d’ulls blaus amb tot just 12 anys vivia a càrrec de cambreres i preceptores, mestres i preceptors, sense pares ni cap altre parent proper que la seva germana de 10 anys. Aquesta nena era objecte d’embolics i disputes. Tenir-la a la vora era garantia de seguir en el poder. Es deia Isabel i els revoltats exigien que fos nomenada reina com més aviat millor. La criatura, no obstant, era el més allunyat d’un monarca. Ningú havia tingut voluntat ni interès per la seva educació. Estava ‘assalvatjada’. Gairebé no sabia llegir, escriure ni fer números. Només una matèria semblava interessar-li: el dibuix. Des del gener de l’any anterior rebia lliçons d’una jove pintora de 28 anys, Rosario Weiss. 

La mare de les nenes, María Cristina, havia marxat dos anys abans a l’exili a París amb el seu segon marit i els seus nous fills, als quals estava molt més aferrada. No era una mare a l’ús. Li interessaven sobretot la política i els negocis. Les intrigues eren el seu dia a dia i amb el seu marit plebeu formava una màquina perfecta de fer diners a base de tràfic d’influències i informació privilegiada. Per conservar la seva posició i impedir l’avenç de les idees democràtiques, finançava moviments contra el Govern i obstaculitzava totes les reformes. Una bona peça, en suma. No és estrany que Espartero, una vegada que la senyora es va exiliar, prohibís la comunicació amb les seves filles.

Tot i que Isabel no havia conviscut, ni tan sols menjat, amb la seva mare fins a 1840, o precisament per això, era fàcil il·lusionar-la amb la vaga promesa que recolzant-ne un i desestimant l’altre aconseguiria la reunió familiar. Els afins a María Cristina enredaven a Palau per aïllar la nena i que no sabés res del que passava fora. Van arribar a cobrir totes les finestres de palau. Espartero es va veure obligat a reemplaçar tot l’entorn de la nena. Un dia serà cap de l’Estat i és urgent treure-la de la ignorància i formar-la seriosament.

Context opressiu

Aquest era el context opressiu, estrany i enrarit en què va arribar Rosario Weiss, una dibuixant i pintora molt dotada que s’havia criat amb Francisco de Goya a Bordeus. Ell va ensenyar-li a pintar i Rosario va ser escollida com a mestra de la princesa precisament per les seves idees liberals i il·lustrades. Però no seria senzill.

La vida de la nena havia sigut turbulenta. Guerres i governs s’havien succeït al llarg de la seva infància amb relleus de ministres de vegades amb només setmanes de diferència. Havia patit un intent de segrest per part de militars revoltats. Havia sentit trets i passat por tant al Palau Reial com als llarguíssims periples per Espanya als quals la seva mare la va arrossegar segons convingués a l’estratègia del moment. Sense rutines ni disciplina, malgrat viure sempre envoltada de gent, estava sola, molt sola.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A diferència de la resta, Rosario Weiss va connectar i es va comprometre amb les seves petites alumnes. No faltava un dia a les classes i va aconseguir que dibuixessin amb l’habilitat que només s’adquireix amb la constància. Però el juliol de 1843 la situació política es va agreujar encara més. Espartero era a la corda fluixa. Per arribar a Palau, Rosario havia de travessar carrers esbudellats per rases fruit del combat. Weiss, que va estar en els bombardejos de Barcelona, vivia amb angoixa la inestabilitat i la violència dels quals era objecte aquella alumna que volien fer reina. Un disbarat. Rosario va caure malalta de còlera a finals de juliol i en pocs dies va morir. Les nenes van quedar altre cop desemparades.

Però Isabel no la va oblidar mai, i quatre anys després, quan fa 17 anys i finalment pot ser reina efectiva, una de les seves primeres decisions és comprar les còpies d’‘Els borratxos’, ‘La perla’ i ‘Les Menines’ que Rosario Weiss havia pintat al Museu del Prado. Va pagar 12.000 rals a una particular. Era l’únic afecte que havia rebut en tota la seva infància.