Anar al contingut
Menys que un club

Leo Correa

Menys que un club

Albert Sáez

El mercat de fitxatges posa a prova els valors del Barça

La majoria dels clubs de futbol són, actualment, societats anònimes que cotitzen a la borsa o estan en mans de xeics àrabs, encapritxats per un esport que mou milers de milions d’euros i d’interessos com s’acaba de veure en les trames per adjudicar el Mundial de Qatar. A Espanya, els dos principals clubs, el Reial Madrid i el FC Barcelonasón encara propietat dels seus socis a través de fundacions patrimonials que els permeten actuar a la pràctica com a societats anònimes. Els socis no són exactament com els accionistes. Al costat de la rendibilitat o de la sostenibilitat econòmica, el soci aporta un capital emocional que permet cobrar les quotes quan no es guanya cap títol o quan es deixa perdre el més anhelat en una nit nefasta a Liverpool. El Barça ha intentat sintetitzar la seva singularitat en aquest món del futbol mercantil amb l’eslògan Més que un club. Se suposa que aquestes paraules condensen els "valors" d’una entitat que estima el fair play, cultiva el planter, respecta els contraris i promou la convivència. 

El mercat de fitxatges d’aquesta temporada està posant a prova aquests valors del Barça. L’actual directiva, presidida per Josep Maria Bartomeu, ha anat allunyant-se progressivament del "model" futbolístic creat per Cruyff, Guardiola, Messi, Puyol, Xavi i Iniesta. Un model que es basava a crear una columna vertebral al camp que respongués a la manera d’entendre el futbol pròpia del Barça i que es completava amb alguns jugadors fitxats a preus raonables. Els de Bartomeu no han volgut, no han sabut o no han pogut substituir Xavi i Iniesta amb gent de La Masia. Piqué ha sigut el recanvi de Puyol al darrere, però no té manera de connectar amb Messi. I el Barça sense mig camp és com un pollastre sense cap. El soci contempla aquesta tragèdia en silenci, però ara la directiva el sotmet a una prova d’estrès emocional: pretén fitxar Griezmann que fa un any va riure a la cara de l’afició blaugrana i, de retruc, el gran al·licient de la temporada podria ser el retorn de Neymar, que ha tingut més vida als jutjats que al camp. Podria ser legítim defensar que el Barça només ha de ser un club, però aquest tipus de denigracions i mals negocis no els fan ni els clubs més mercantils. És propi del futbol qatarià.