Anar al contingut

Vist per a sentència

Judici inútil però necessari

Judici inútil però necessari

Antonio Franco

Tant les conclusions finals de l'acusació com les de la defensa ens tornen pràcticament al punt de partida

El final del judici serà simplement això, el final del judici. La realitat del país dividit continuarà. Però el que tenim ara no és ni tan sols això: és només el final de la vista. La sentència, el que és transcendental en el judici, tampoc el tancarà perquè després es prolongarà en instàncies jurídiques internacionals. ¿Ha servit d’alguna cosa la vista? Tant les conclusions finals de l’acusació com les de la defensa ens tornen pràcticament al punt de partida i els al·legats finals dels acusats insisteixen a denunciar que han passat per la banqueta per les seves idees i no pel que van fer. Subscriuen la tesi angelical que a la tardor del 2017 no va passar res quan sí que va passar alguna cosa, va ser important, va commocionar i ens va trencar.

Matisos interessants que han aflorat. Un, que potser no hi va haver res més que una desobediència gravíssima a les lleis. No ho desmenteixen els advocats defensors i això per si sol portarà a la inhabilitació per a càrrecs públics els protagonistes del procés. Dos, sembla que no va ser una rebel·lió tal com la tipifiquen les nostres lleis. Tres, el judici ha fracassat a l’hora d’aclarir què és avui la violència i què suposa substituir-la per una gran intimidació. Quatre, la subtilitat de la fiscalia al teixir la teoria que vam tenir un nou tipus creatiu de rebel·lió, efectuada pels qui ja tenien el poder (almenys l’immediat) i no necessitaven ni la força ni la violència per retenir-lo o ampliar-lo. Només van exercir violència tradicional els constitucionalistes que defensaven els drets democràtics davant dels abusos dels qui administraven el poder autonòmic.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ara tenim el maximalisme de Puigdemont i Torra: absolució total o seguir la guerra (pacífica, per descomptat). I al davant hi ha la dificultat del tribunal per sentenciar els fets provatshi va haver declaració parlamentària unilateral d’independència, el Govern no la va ratificar i l’endemà va abandonar el poder sense resistència; al carrer hi va haver manifestacions intimidatòries, però no sublevació; no s’ha provat cap esforç dels acusats per atiar la violència a les bases.

En lectura política i vist des d’ara, el que es va fer no va servir per a res. Tot el que han dit els acusats i els seus defensors nega que la república catalana existeixi, tot i que alguns, més papistes que ells, reiterin que és una realitat tot i que no mani. Davant d’això, ¿què dimonis farà el jutge Marchena?