Anar al contingut

Anàlisi

¿L'alcaldessa de Pedralbes?

¿L'alcaldessa de Pedralbes?

Andreu Pujol Mas

La llista de Valls, guanyadora a Pedralbes i a Sant Gervasi, sostenint l'activista que portava la samarreta verda de la PAH. Veure-ho per creure-ho

La possibilitat que Ada Colau obtingui l’alcaldia amb el recolzament del candidat de Ciutadans ha passat de semblar una ocurrència inversemblant i surrealista a anar agafant forma com una possibilitat més que creïble, sobretot després que la coordinadora de Barcelona en Comú anunciés la voluntat de presentar candidatura malgrat no haver sigut la força més votada.

Era difícil imaginar que Colau es prestés a dinamitar la línia argumental sobre la qual ha basat tota la seva trajectòria política i la seva última campanya electoral. Presentar-se com la candidata contrària a l’'establishment’ i l’alcaldessa provinent de les classes populars no concorda amb l’obtenció de l’aval del candidat que "representa les elits econòmiques" i "la dreta que vol acabar amb el canvi", citant unes paraules de la mateixa alcaldessa en funcions. La llista de Valls, guanyadora a Pedralbes i a Sant Gervasi, sostenint l’activista que portava la samarreta verda de la PAH. Veure-ho per creure-ho.

Les dades ens expliquen que aquesta argúcia no es deu a una incompatibilitat ideològica entre ERC i BComú. El digital 'Crític' ho ha certificat en un article en el qual ha analitzat 41 propostes dels diferents programes electorals. Mentre els republicans i els comuns tenen coincidències en 34 d’aquestes propostes, els socialistes i els comuns només coincideixen en 13 punts. Quan la comparació és entre Colau i Valls, els punts de coincidència únicament són 6. Veient això, la negativa dels comuns a l’elecció de Maragall com a alcalde no pot tenir fonament en diferències irreconciliables i només s’entén des del punt de vista de qui ostentaria personalment el càrrec.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Alhora, l’espai dels comuns havia crescut gràcies a una ambivalència en la qüestió nacional, basada en la centralitat d’aquell 80% favorable a una solució política al conflicte, cosa que els havia permès collir el fruit d’un cert vot dual independentista d’esquerres. Postular-se per acceptar els vots de Valls per evitar que l’alcaldia recaigués en la principal força progressista de la ciutat suposaria prendre partit clarament. ¿Quin motiu tindria Valls per donar-li els seus vots si no fos per una pulsió espanyolista?

Però no es tracta només d’una qüestió d’incoherència ideològica, sinó, encara molt més important, de la representativitat de la voluntat dels ciutadans. Una recent enquesta va exposar que el 54% dels barcelonins volen un acord Maragall-Colau, mentre que només un 35% voldrien un acord Colau-Collboni-Valls. El mateix sondeig diu que el 38,5% prefereixen Ernest Maragall d’alcalde, mentre que un 37,5% es decanten per Colau. És clar que la voluntat popular no surt de les enquestes, sinó de les urnes, i van ser també els vots els que van donar un lleuger avantatge a l’alcaldable d’ERC.

Queda encara una setmana per veure si és a Pedralbes on s’acaba determinant l’alcaldia de Barcelona.