Anar al contingut

Estrelles de la comèdia

Rosses

ALBERTO PIZZOLI

El cabell de Charlize Theron i Cameron Diaz em remet a un model d'actriu de comèdia d'altres temps

Surto del cine satisfet. Feliç. He rigut a gust. I estic content d’haver-me divertit amb una pel·lícula intel·ligent, cosa gens menyspreable avui dia. Acabo de veure 'Casi imposible', amb Charlize Theron encarnant una dona que aspira a la presidència dels EUA. Res nou, d’altra banda. El que m’ha sorprès (i agradat) és la desinhibició, la barra, la llibertat des de la qual s’explica la història, el desvergonyiment brutal dels diàlegs, la valentia de moltes situacions portades al límit de manera natural, sense forçar, un tractament, en fi, propi d’un nou estil de comèdia que recull molt bé l’ètica i l’estètica del temps que vivim. Riure amb la política, avui dia, resulta molt difícil. És 'casi imposible' diria jo, parafrasejant el títol. El més fàcil és riure’s de la política.  La pel·lícula riu 'amb' i no 'de', i aquest és un dels seus principals mèrits.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

De camí a casa, recordo una altra comèdia del mateix to i d’una barra pareguda: 'Algo pasa con Mary' (¡20 anys ja, encara que sembli increïble!). Visualitzo Cameron Diaz, rossa, que em remet de nou a Charlize Theron, rossa també. I m’adono que és el ros del cabell de 'la noia' l’únic, gairebé, que manté un vincle amb la comèdia d’altres temps, bastant més rosa i beata. Rossa era Doris Day a ‘Pijama para dos’ i ‘Confidencias a medianoche’, paradigmes d’un cert cine dels 60. I rossa era Analía Gadé en ‘La vida por delante’ i ‘La vida alrededor’, genials comèdies de Fernán Gómez de finals dels 50.

Si porto a col·lació ara aquestes dues actrius no és de manera gratuïta. Totes dues van morir (amb cinc dies de diferència) al maig. Dues grans còmiques. Vaig conèixer i vaig treballar –¡quina sort!– amb l’Analía. Vaig cantar amb Doris Day 'Qué será, será' –com vostè, a casa meva i a cau d’orella– milers de vegades. Amb elles desapareix una manera de fer comèdia, just en el moment en què 'Casi imposible' assenyala el naixement d’un altre to, un altre estil, una altra llibertat i –¿per què no?– un altre llibertinatge.