05 juny 2020

Anar al contingut

La clau

La impuresa universal de Rosalía

ALBERT BERTRAN

La impuresa universal de Rosalía

Albert Sáez

Els profans en matèria musical no estem autoritzats a emetre crítiques i molt menys en assumptes delicats com el debat sobre la "puresa" del flamenc que canta la catalana Rosalía. Hem de limitar-nos a dir que "ens agrada", com si fóssim seguidors d’una xarxa social. Precisament, una ràpida observació del timeline la matinada de dissabte a diumenge permet constatar que Rosalía li agrada a molta gent i, encara millor, a gent molt diferent en edat, en ideologia, en estètica, etc. Als profans ens sembla trobar en Rosalía aires de gent tan diversa, i tan distant, com Estopa, La Pegatina, Sabor de Gracia, Rosario, Los Manolos, el gran Gato Pérez i, al final de tot, dos monstres: Peret i el Pescaílla. Una genealogia de fusions i impureses impossibles d’imaginar en aquests temps d’ecocàmeres de pureses i exclusions. Segurament, la crítica ortodoxa jutjarà aquesta proposta com un autèntic kitsch inassumible. Però les llistes personals de música, són això, personals. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

No faré l’enumeració dels assistents al concert del Primavera Sound que van penjar el seu selfie a Twitter, però posaria nerviós aquest ramat de postestructuralistes que ens diuen cada dia el que hem de pensar en funció d’on vam néixer, com ens diem, el salari que tenim o qui votem. I ens ho diuen als que vivim en un temps marcat per una pulsió exasperada d’emancipació dels individus que es neguen a encasellar-se en funció de la seva família, la seva classe social, el seu lloc de naixement, el seu gènere o les seves creences. Vivim temps en què provem d’esculpir el nostre cos com Rosalía modela les seves ungles. I el curiós és que la seva singularitat, basada en la seva heterodòxia i en la seva impuresa, és la que aconsegueix trencar barreres i sitges. Tot el contrari del que passa en la política, on s’obsessionen a conrear nínxols abans que a ampliar mercats. I obliden que el que és una opció en música, és una obligació en les institucions: definir l’interès general no és tasca fàcil en temps d’emancipació individual. Però tampoc impossible. Segueixin Rosalía.

Temes: Rosalía