Anar al contingut

La clau

La impuresa universal de Rosalía

ALBERT BERTRAN

La impuresa universal de Rosalía

Albert Sáez

Els profans en matèria musical no estem autoritzats a emetre crítiques i molt menys en assumptes delicats com el debat sobre la "puresa" del flamenc que canta la catalana Rosalía. Hem de limitar-nos a dir que "ens agrada", com si fóssim seguidors d’una xarxa social. Precisament, una ràpida observació del timeline la matinada de dissabte a diumenge permet constatar que Rosalía li agrada a molta gent i, encara millor, a gent molt diferent en edat, en ideologia, en estètica, etc. Als profans ens sembla trobar en Rosalía aires de gent tan diversa, i tan distant, com Estopa, La Pegatina, Sabor de Gracia, Rosario, Los Manolos, el gran Gato Pérez i, al final de tot, dos monstres: Peret i el Pescaílla. Una genealogia de fusions i impureses impossibles d’imaginar en aquests temps d’ecocàmeres de pureses i exclusions. Segurament, la crítica ortodoxa jutjarà aquesta proposta com un autèntic kitsch inassumible. Però les llistes personals de música, són això, personals. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No faré l’enumeració dels assistents al concert del Primavera Sound que van penjar el seu selfie a Twitter, però posaria nerviós aquest ramat de postestructuralistes que ens diuen cada dia el que hem de pensar en funció d’on vam néixer, com ens diem, el salari que tenim o qui votem. I ens ho diuen als que vivim en un temps marcat per una pulsió exasperada d’emancipació dels individus que es neguen a encasellar-se en funció de la seva família, la seva classe social, el seu lloc de naixement, el seu gènere o les seves creences. Vivim temps en què provem d’esculpir el nostre cos com Rosalía modela les seves ungles. I el curiós és que la seva singularitat, basada en la seva heterodòxia i en la seva impuresa, és la que aconsegueix trencar barreres i sitges. Tot el contrari del que passa en la política, on s’obsessionen a conrear nínxols abans que a ampliar mercats. I obliden que el que és una opció en música, és una obligació en les institucions: definir l’interès general no és tasca fàcil en temps d’emancipació individual. Però tampoc impossible. Segueixin Rosalía.

Temes: Rosalía