Finestra de socors

Vol IB0488

Potser perquè m'havia aixecat trista, amb enyorança de qui em falta, no em semblava tan greu morir

Es llegeix en minuts
Vol IB0488

Victor R. Caivano (AP)

Érem a prop. Gairebé a la pista. De sobte, l’avió va canviar el rumb i vam tornar a pujar. Ara sobrevolàvem el mar. El sol brillava i nosaltres inexplicablement donàvem voltes sobre el Cantàbric. El comandant va parlar per la megafonia. Teníem una fallada en el sistema d’aterratge. Trigaríem uns minuts a aterrar. La seva veu sonava tranquil·la, no banal, no rutinària, no indiferent, serena. Els passatgers vam callar. Potser uns no ho van entendre bé i no en van ser conscients. Potser uns altres es van alarmar, però ho portaven per dins. Jo no vaig mirar els meus companys de fila. Vaig escriure uns missatges al meu telèfon. Si moro, digues a les nenes que les estimo. Si moro, digue’ls que tot està bé. Si moro, digue’ls que tirin el que vulguin, que no aferrin als meus objectes. Si moro, no patiu perquè m’emprenyaré i us perseguiré les nits fosques arrossegant cadenes.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

No vaig tenir por ni inquietud. Potser perquè m’havia aixecat trista, amb enyorança de qui em falta, no em semblava tan greu morir. Ho vaig acceptar i, alhora, confiava. Confiava en els pilots, en la tripulació, en l’estadística que demostra que és infinitament més arriscat pujar a una moto que a un avió. Si bé, qui sap, arribat l’últim moment, potser aquesta enteresa m’abandonés i el desig de seguir, de concloure totes les petiteses que estan en marxa, de veure les meves filles, m’omplís d’angoixa.

L’avió va començar a baixar. Molt ràpid. Va tocar terra amb una topada. Molts es van sobresaltar. El pilot, amb va semblar que amb destresa, temperància, va iniciar la frenada. Vam arribar suaument a la terminal. Alguns van aplaudir. El meu company de fila em va parlar. Havia passat por. Havia sigut el pitjor aterratge de la seva vida i viatja cada setmana. Jo vaig pensar en el comandant, en la seva veu càlida i segura quan s’havia adreçat a nosaltres, concís, però clar. En els tripulants, no deixant traslluir en cap moment els seus dubtes, si els van tenir. Al desembarcar, el comandant era a la porta de la cabina. Hauria volgut dir-l’hi, però no vaig saber com. Gràcies per la perícia, gràcies per portar-nos sans i estalvis. Gràcies per cuidar-nos.

Temes:

Aeroports