Massa males lleis

Ensopeguem contínuament amb lleis mal fetes que ens compliquen la vida i la convivència. Unes són imprecises: els diputats que les van redactar van fer malament la seva feina. A d’altres el politiqueig les ha deixat podrir desfasades respecte a l’evolució de la societat espanyola i les característiques dels seus conflictes. Unes terceres es van fer deliberadament ambigües amb un objectiu antidemocràtic: que els jutges a l’interpretar-les poguessin fer jocs de mans a favor dels qui manessin. Això els ha donat un poder desmesurat i imposen les seves ideologies personals (freqüentment molt immobilistes) en els tribunals. Paguem molt car el problema, però hi ha escassa voluntat política de reparar-lo. Ni es fan lleis idònies per a les noves qüestions ni es retoquen les desfasades. Pocs diputats tenen ganes de treballar a fons en això, que és dur i d’esquena a la galeria. Però el que predomina és la perversitat, perquè els partits que es consideren beneficiats per les males lleis existents no volen canviar-les. La injusta llei electoral n’és un exemple.

Aquesta situació crea inseguretat jurídica i conflictes. Tant les lleis poc clares com les que no existeixen i serien necessàries formen un bon caldo de cultiu per a les demagògies. Ara patim per no haver-se legislat amb nitidesa sobre si la decisió de suspendre o no en els seus càrrecs uns diputats processats però no condemnats correspon a la Mesa del Congrés o al Tribunal Suprem. És absurd. Encara és pitjor tenir abusivament mal definit l’ús de la presó preventiva. Quan es discuteix sobre això, la gent del carrer està convidada a convertir-se en fina analista de les qüestions jurídiques, una altra barbaritat.

Notícies relacionades

Els nous desafiaments de Meritxell Batet

¿Han de ser suspesos els parlamentaris?

Bona part de les baralles actuals entre espanyols venen d’errors així. No haver actualitzat en el seu moment amb precisió què és i no és rebel·lióés un defecte. Que tampoc sapiguem què es pot considerar violència en una societat democràtica del segle XXI n’és un altre. Perquè moltes conductes delictives estan calculades a partir de consells d’advocats que coneixen les llacunes del marc legal. Tot això és tan transcendent que ens ha conduït a la pitjor crisi de tota l’etapa democràtica.

Els nostres retards s’acumulen. No només manquem, com deia, d’una llei electoral més justa, sinó que ni tan sols tenim una regulació diàfana i lògica de la manera contemporània de fer les campanyes i els debats electorals. Ho hauríem de reparar corrent malgrat les poques ganes de fer-ho. Si haguéssim resolt aquestes qüestions fa anys –com corresponia–, ara podríem estar a l’altura dels temps elaborant el que toca, un marc legal raonable sobre les noves tecnologies i per a la defensa del medi ambient. Amb tanta indolència i amb tant partidisme Espanya continua arribant tard a les grans urgències.