Anar al contingut

Al contraatac

Massa males lleis

Ballesteros

Massa males lleis

Antonio Franco

Tant les normes poc clares com les que no existeixen i serien necessàries formen un bon caldo de cultiu per a les demagògies.

Ensopeguem contínuament amb lleis mal fetes que ens compliquen la vida i la convivència. Unes són imprecises: els diputats que les van redactar van fer malament la seva feina. A d’altres el politiqueig les ha deixat podrir desfasades respecte a l’evolució de la societat espanyola i les característiques dels seus conflictes. Unes terceres es van fer deliberadament ambigües amb un objectiu antidemocràtic: que els jutges a l’interpretar-les poguessin fer jocs de mans a favor dels qui manessin. Això els ha donat un poder desmesurat i imposen les seves ideologies personals (freqüentment molt immobilistes) en els tribunals. Paguem molt car el problema, però hi ha escassa voluntat política de reparar-lo. Ni es fan lleis idònies per a les noves qüestions ni es retoquen les desfasades. Pocs diputats tenen ganes de treballar a fons en això, que és dur i d’esquena a la galeria. Però el que predomina és la perversitat, perquè els partits que es consideren beneficiats per les males lleis existents no volen canviar-les. La injusta llei electoral n’és un exemple.

Aquesta situació crea inseguretat jurídica i conflictes. Tant les lleis poc clares com les que no existeixen i serien necessàries formen un bon caldo de cultiu per a les demagògies. Ara patim per no haver-se legislat amb nitidesa sobre si la decisió de suspendre o no en els seus càrrecs uns diputats processats però no condemnats correspon a la Mesa del Congrés o al Tribunal Suprem. És absurd. Encara és pitjor tenir abusivament mal definit l’ús de la presó preventiva. Quan es discuteix sobre això, la gent del carrer està convidada a convertir-se en fina analista de les qüestions jurídiques, una altra barbaritat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Bona part de les baralles actuals entre espanyols venen d’errors així. No haver actualitzat en el seu moment amb precisió què és i no és rebel·lió és un defecte. Que tampoc sapiguem què es pot considerar violència en una societat democràtica del segle XXI n’és un altre. Perquè moltes conductes delictives estan calculades a partir de consells d’advocats que coneixen les llacunes del marc legal. Tot això és tan transcendent que ens ha conduït a la pitjor crisi de tota l’etapa democràtica.

Els nostres retards s’acumulen. No només manquem, com deia, d’una llei electoral més justa, sinó que ni tan sols tenim una regulació diàfana i lògica de la manera contemporània de fer les campanyes i els debats electorals. Ho hauríem de reparar corrent malgrat les poques ganes de fer-ho. Si haguéssim resolt aquestes qüestions fa anys –com corresponia–, ara podríem estar a l’altura dels temps elaborant el que toca, un marc legal raonable sobre les noves tecnologies i per a la defensa del medi ambient. Amb tanta indolència i amb tant partidisme Espanya continua arribant tard a les grans urgències.

Temes: Congrés