Anar al contingut

El veto a Iceta

La ferida

ALBERT BERTRAN

La ferida

Emma Riverola

L'independentisme s'està reduint a un moviment ferit embolicat en banderes

Si el veto d’ERC i JxCat es materialitza, no hi haurà un president catalanista al Senat. Miquel Iceta no posarà el crit al cel, tampoc Pedro Sánchez. Però l’independentisme institucional haurà tacat una mica més la seva imatge pretesament beatífica. És una estratègia, una jugada més en la contesa electoral. Sens dubte, seran molts els qui la celebrin, tots els que consideren Espanya un estat repressor del qual no es pot esperar res. Però dinamitar el mínim consens parlamentari només dificultarà les possibilitats d’una entesa.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

L’independentisme actua des de la ferida. És comprensible, però és un error si encara pretén ampliar la base social. Quan el paradís semblava estar a uns centímetres de les puntes dels dits, l’alegria i una mena de fraternitat invencible recorria el moviment. Eren els dies dels somriures invencibles. Fins que es va arribar a l’abisme i, malgrat això, es va fer un pas endavant. El mal ha sigut clamorós. Els somriures s’han volatilitzat i ha sorgit la tristesa, el desencant, també la ràbia i el despit. L’independentisme s’ha instal·lat en el rebuig. No als pressupostos. No a Iceta... Sens dubte, les negatives satisfan els ofesos, però repel·leixen els no convençuts i fatiguen els no sobiranistes. És a dir, la meitat de Catalunya. L’independentisme s’està reduint a un moviment ferit embolicat en banderes. I això ja no desperta l’admiració del món.