El govern en minoria despunta a Barcelona

El victimisme pot ser bo o dolent. Per si algú dubtava,Elsa Artadi l’hi ha recordat a Ada Colau. Hi ha un victimisme natural, formidable i justificat, el que practica la Generalitat davant Madrid per carregar-li l’origen de tots els mals; després hi ha el victimisme antipatriòtic de l’Ajuntament de Barcelona quan reclama del Govern català que compleixi les seves promeses en seguretat, transport, vivenda, llars d’infants o residències per a la tercera edat.L’exconsellera del Govern Torra no perd el temps a desgranar propostes sinó a profetitzar desgràcies i recordar-li al seu excol·lega Ernest Maragall que un dia ell va participar de la profanació del tron de Jordi Pujol per part del tripartit d’esquerres, la gran amenaça per al legitimisme independentista en la seva intenció d’instrumentalitzar Barcelona per a la causa.

Un perill teòric si s’ha de prendre al peu de la lletra la paraula donada en campanya. Només Ada Colau apel·la contínuament a la unió de les esquerres per empènyer Barcelona pel camí del progrés. Maragall ni tan sols s’ho planteja. Ha deixat clar que no demanarà el vot a Jaume Collboni per ser alcalde, perquè el PSC, el seu expartit, és ara l’enemic del poble (independentista). El candidat d’ERC, al segon dia, ja feia càbales sobre un govern en solitari, amb els 10 o 11 regidors que li atorguen els sondejos. Tampoc sembla predisposat, de moment, a un govern municipal amb els seus socis del Consell Executiu. Alguna cosa hi ha entre Maragall i Artadi que els fa incompatibles.

Notícies relacionades

Eleccions 2019: Constitució del Congrés dels Diputats en directe

Així estan les enquestes de les eleccions municipals el 2019 a Barcelona

LalcaldessaColauno es resigna a repetir el calvari sofert en el seu primer mandat i insisteix en el tripartit, tot i que confia cegament en un desenllaç millor del descrit pels sondejos, donada la seva desimboltura en el cos a cos electoral.  Hi ha unacerta eufòriaen les seves files, ignorant potser que el titubeig de Maragall en els debats no és símptoma de dubte, sinó conseqüència del seu singular estil oratori. L’aliat natural de Colau és el PSC,absolt de la seva participació en el 155 per la gent de Podem, que es passen el dia trucant a la porta del PSOE per estrenar-se en el Govern. Però Collboni confia encara que l’efecte Sánchez li regali el 'sorpasso' de la temporada; en última instància, no n’hi quedarà cap altra que complir el mantra fundacional del seu partit, on hi ha un pacte de govern per fer, allà hi ha el PSC.

En l’horitzó apunta doncs, per a decepció de tripartistes d’esquerres, un govern minoritari però prou estable amb 16-17 regidors; sigui un Comuns-PSC o un ERC-JxCat, si la bel·ligerància d’Artadi amb Maragall no obre una bretxa insalvable. Aquestes combinacions allunyen Manuel Valls de qualsevol protagonisme en el consistori, tot i que la seva experiència en campanya li podria permetre un repunt respecte de les pèssimes expectatives de les enquestes. L’afavoreix que la inseguretat estigui (merescudament) en el centre del debati la seva disciplina en el missatge assegura que la catàstrofe del procés serà present en totes les seves frases.