Anar al contingut

IDEES

FILE - In this Feb. 23, 1967 file photo, Mick Jagger lead singer of the Rolling Stones, and his friend arrive at the royal opera house convent garden in London to attend the royal ballet gala performance. (AP Photo, file)

AP

Viure en un mur

Lucía Lijtmaer

En aquests dies que es parla de les memòries que publiquen músics britànics, no està de més fer la vista enrere i fixar-nos en les seves precursores.

De totes les memòries del pop, la que més ressona al meu cap és ‘Faithfull’, de Marianne Faithfull, sens dubte de les més sinceres. Potser perquè conté la vida d’algú que, no com els dos anteriors, ha de donar compte més sobre els fracassos que sobre els èxits. Faithfull, que va quedar com a nota a peu de pàgina sobre els Rolling Stones fins i tot ben entrats els 80, quan va publicar el seu excel·lent ‘Broken English’, descriu, després de la ruptura amb Mick Jagger, anys grisos com l’asfalt en què només es va dedicar a consumir heroïna als carrers del Soho londinenc, i a dormir amagada en un mur de la mateixa zona. El contrast amb la seva exparella no li passava desapercebut: en aquells dies Jagger es casava amb Bianca Pérez-Mora Macias i passava la seva lluna de mel en un ‘chateau’ francès.


 

No és casualitat que Justine Frischmann, líder d’Elastica als 90, i personatge principal de les memòries de Brett Anderson ‘Mañanas negras como el carbón’, hagi declarat sentir “molta empatia” pel llibre de Faithfull. Frischmann, que és descrita amb la bellesa del primer gran amor tindria també el paper principal de ser el primer gran amor que se’n va amb un altre. Un ‘altre’ al llibre vol dir el cantant de Blur.


Tota aquesta xafarderia inerta queda fora de les memòries d’Anderson, qui ja n’ha escrit una segona part, i sens dubte tractarà la seva autodestrucció rockera dels anys 90, en plena fama de Suede. Però segur que quedarà fora Frischmann, que després de no poder digerir la fama britpopera del seu propi disc, i amb la seva vida exposada als tabloides, es va passar uns quants anys vagant al seu mur particular. Recordava aquells dies en una entrevista: “Probablement hi va haver un moment en què va ser possible sobreviure a la fama, però ara has de ser una persona molt inusual per bregar amb ella. Hi ha persones que ho fan formidablement, mira els Beckham. Ell li va comprar un piano per Nadal. Ella és famosa per ser una Spice Girl; no sap cantar, ballar o escriure cançons. Si fos jo, estaria mirant el piano, plorant i pensant com de patètica és la meva vida. Però ella ho va entendre com un bonic gest romàntic. Bé per ella”.

Ara, sana i feliç, Frischmann pinta quadres a la badia de San Francisco. No troba a faltar la música. Entre tant dany col·lateral de la mística rockera aquestes són les memòries que a mi m’agradaria llegir. Que algú li ofereixi un avançament

Temes: Música