El veritable mandat democràtic

Després del gir del nacionalisme català cap a l’independentisme en les eleccions del 2012 i del 2015, del referendum del ‘brexit’ al Regne Unit el 2016, de l’elecció de Trump als Estats Units el mateix any i, per no allargar-me, de l’emergència de Vox a Espanya, va sorgir una nova saviesa política que ha sostingut que havíem entrat en una nova era. En aquesta nova etapa la política estaria dominada pels sentiments de tribu i no per la convivència pluralista; per la polarització partidista en comptes de la centralitat política; i, per una democràcia dels sentiments i la indignació, basada en l’hegemonia dels valors culturals i identitaris.

Aquesta mateixa nova saviesa política va anunciar la defunció de la socialdemocràcia i del centrisme conservador. I va afirmar que l’eix dreta-esquerra, basat en la diferent prioritat atorgada a la igualtat social, havia deixat de ser rellevant a l’hora de governar i que ara l’eix determinant seria el del nacionalisme identitari davant al cosmopolitisme.

Ruptura de l’ordre constitucional i estatutari

En el cas de Catalunya, aquesta nova orientació es va encarnar en l’independentisme unilateral impulsat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que va aconseguir arrossegar els partits nacionalistes. Per als dirigents polítics més radicals del procés, el règim constitucional del 78 era una farsa, i l’Estat de dret espanyol un sistema opressiu que segons alguns no es diferenciava del de països totalitaris com Turquia. Moguts per la democràcia dels sentiments i la indignació, van buscar en els “referèndums” il·legals un “mandat democràtic” que legitimés decisions parlamentàries i governamentals autoritàries de ruptura de l’ordre constitucional i estatutari. Decisions que imposaven als catalans no independentistes, que són la majoria, opcions polítiques que no compartien.    

A la resta d’Espanya aquesta nova era de la política basada en les emocions identitàries i la indignació va venir de la mà de Vox.  Com havia passat amb l’ANC, Vox va aconseguir arrossegar la dreta democràtica del PP i, en menor mesura, Ciutadans cap a posicions de nacionalisme extrem. Pablo Casado i Albert Rivera creien tenir també un mandat democràtic que legitimava la seva posició dura respecte a Catalunya.  

Les eleccions de diumenge passat qüestionen aquesta nova saviesa. Els resultats seran rellevants per a Catalunya, Espanya i també per a la Unió Europea. Pot ser una percepció personal, però veient l’interès que mitjans internacionals del prestigi i influència de ‘The Economist’, ‘Financial Times’ o ‘The New York Times’ han dedicat a les eleccions espanyoles i el confort que han mostrat amb els resultats als seus editorials, si el nou Govern de Pedro Sánchez sap fer les coses, Espanya pot guanyar respecte i influència tant a la UE com en el pla internacional.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les eleccions han portat algunes noves veritats. Els votants han rebutjat la polarització política extrema, premiant la moderació del PSOE de Pedro Sánchez i castigant la polarització de Pablo Casado. Han mostrat el sostre que presumiblement tindrà Vox. Han moderat la por del nacionalisme en les pròximes europees de maig. Han posat de manifest que els epitafis sobre la mort de la socialdemocràcia eren precipitats i que l’eix esquerra-dreta a l’hora d’orientar les polítiques socials i econòmiques continua sent determinant. I que les democràcies parlamentàries són més resilients del que se suposava.

Els resultats a Catalunya també són rellevants. Els catalans han premiat la moderació i el pragmatisme, el diàleg i la convivència. El problema català requerirà, no obstant, temps, assossec, cessions mútues i intel·ligència política. No dependrà només de l’actitud del Govern de Pedro Sánchez. El conflicte català no és només un enfrontament amb l’Estat espanyol, sinó també, i ara de forma prioritària, un problema de convivència pluralista interna. S’haurà de veure què fa ERC amb la nova hegemonia política que ha aconseguit dins del bloc sobiranista. És a dir, si els seus dirigents tindran el coratge necessari per utilitzar aquest nou poder en la línia de la moderació i el pragmatisme que han mostrat en aquestes eleccions. Probablement s’haurà d’esperar a veure si aquesta hegemonia es consolida en les següents municipals i europees de maig, i, especialment, en les autonòmiques de tardor que seguiran la sentència del procés. Però, en tot cas, ara hi ha dos factors nous. D’una banda, un sentiment d’alleujament, esperança i realisme polític que abans no hi havia. I, per una altra, un veritable mandat democràtic, consistent en la preservació de la convivència interna i la recerca d’una sortida consensuada.