Finestra de socors

Llàgrimes al taller

Un individu esbroncava un mecànic en un 'in crescendo' tan abusiu que produïa vergonya. La seva dona l'acompanyava, lluint un somriure

Es llegeix en minuts
Llàgrimes al taller

No és comú veureun home plorar. Bé, potser no és corrent veure plorar cap adult, perquè al món en què vivim hi ha pocs espais i pocs buits per això. Menys comú encara és veure un home amb una granota de mecànic plorar entre eines i motors. És el que vaig viure fa uns dies i me’n sento privilegiada.

Vaig anar a recollir el meu cotxe després de la revisió. Ningú a la recepció. ¿¡Hola!? Vaig parar l’orella. Se sentien veus. Vaig treure el cap al taller. Un individu esbroncava un mecànic en un ‘in crescendo’ tan abusiu que produïa vergonya. La seva dona l’acompanyava, lluint un somriure, no sé si pacificador, per esmorteir l’efecte de la bronca del marit, o indiferent, habituada al to i donant-lo per bo. Era el típic home que, com en la cançó d’Astrud, a Espanya ho fa tot i ho sap tot. Vaig guardar silenci i vaig escoltar. Fallés el que fallés al vehicle d’aquell client, no hi havia dubte de qui estava actuant malament. Si la situació anava a més, vaig pensar, el meu testimoni podia ser útil al mecànic davant de l’autoritat.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per fi, després de molts minuts de bronca, el dèspota va marxar. Arribava el meu torn. Abans d’atendre’m, el mecànic es va absentar a la rebotiga uns segons. Per fi va reaparèixer, seriós, inexpressiu, gairebé robòtic, evitant mirar-me, silenciós igual que havia aguantat l’agressivitat d’aquell subjecte. Teclejava el meu número de matrícula a l’ordinador. Vaig sentir l’impuls d’agafar-li la mà, però vaig témer envair-lo encara més. Es va interrompre, em va demanar disculpes i va tornar a retirar-se. Vaig comprendre que anava a eixugar-se les llàgrimes perquè no dominava el seu disgust. Quan va tornar em vaig dir: “Aquest home no pot anar-se’n així a casa, no pot tancar la jornada pensant que aquell paio era la norma, que ningú sent la seva frustració, que en aquesta societat tots som indiferents”. Li vaig dir que havia obrat bé, que havia tingut temperància i podia estar orgullós del seu comportament. Contestava amb monosíl·labs per por que l’emoció el desbordés. Durant el breu intercanvi vaig pensar: “Què ha passat al món perquè les persones ens tractem tan malament les unes a les altres”.