Anar al contingut

Crispació electoral

La sang freda

Manuel Bruque

La sang freda

José Luis Sastre

Míting a míting, Pablo Casado intenta escalfar la campanya perquè només la calor mantindrà la tensió en els seus.

Anys després que esclatés la revolució d’octubre, Josep Pla va viatjar a Rússia i va anar a trobar-se amb Andreu Nin. En una de les sobretaules, mentre parlaven de l’esperit soviètic, Pla va observar: "Al nostre país, la sang freda només es veu al comerç". Míting a míting, Pablo Casado prova d’escalfar la campanya perquè només la calor mantindrà la tensió en els seus. No tant per atraure el vot d’altres parts, sinó per evitar que se li escapin els menys convençuts. Davant la sang freda, emoció. A Casado, el primer president del Partit Popular a qui van votar els militants i després van col·locar els compromissaris, li tocarà enfrontar-se a la pitjor pregunta a la qual es pot sotmetre algú amb poder: ¿quin és el mínim electoral del partit? En això, Casado no està sol, segons les enquestes. A d’altres els ronda la mateixa pregunta.

Casado aviva tots els focs mentre acusa Pedro Sánchez d’amenaçar la convivència i s’ajuda de Cayetana Álvarez de Toledo perquè, si convé, acudeixi fins i tot al consentiment en les relacions. El PP (¿quin serà el terra?, ¿es podrà governar per molt terra que sigui?) lliura un combat ferotge contra un enemic que no es deixa veure, un espectre: Santiago Abascal no necessita ni tan sols fer com a Andalusia, quan adornava la seva campanya amb alguna proposta aberrant. Aquesta vegada, en té prou que parlin els altres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Atrapats en el debat sobre el debat –que dona la mesura de la maduresa d’una democràcia–, la campanya ha passat els seus primers dies sense avançar, donant voltes (més voltes) al concepte Espanya fins a generar imatges estranyes. En l’únic míting que Pablo Iglesias va fer en un poble petit, se li va acostar un home que, amb un afany provocador, li va cridar: “Visca Espanya”. D'aquí unes quantes campanyes, la gent s’acabarà increpant desitjant-se bon dia. Iglesias va respondre amb la idea d’Espanya que té ell, perquè n’hi pot haver diverses, en un intent de combatre el costum arrelat que està demostrant aquesta campanya: l’apropiació, sigui d’una idea de país, sigui de la seva constitució, que també converteixen en una ideologia.

De fet, el recurs de dir-se a ells mateixos ‘constitucionalistes’, que el PP i Ciutadans han aconseguit propagar i en el qual ells –com a amos d'aquest concepte que són– han resolt d’afegir-hi a Vox, funciona com un dels artefactes excloents de més èxit, perquè nega el rival ideològic. Nega, o això pretén, el PSOE, que d’acord amb els sondejos serà la força més votada. Així, els que evoquen nostàlgics el diàleg de la transició dibuixen un país amb un sol bloc (a la dreta, el que són les coses) del qual aparten la resta de gent. “La sang freda només es veu al comerç”, va dir Pla. Després de renunciar a vendre el futur, nous comerciants s’han posat a vendre ideologia i pàtria perquè la sang freda ja no tira. Al contrari del que sembla, el seu èxit no el mesuraran les eleccions, sinó la capacitat per arribar a acords després o per a, abans inclús, poder reconèixer l’altre. Tan elemental com a això. Sang freda