Anar al contingut

La crisi immobiliària

En una ciutat qualsevol

Miguel Lorenzo

En una ciutat qualsevol

Rosa Ribas

Tinc la impressió que tots els que vivim al meu bloc temem l'engany per apujar el lloguer i ens sentim assetjats

Fa uns dies, quan anava al tren regional a visitar uns amics, vam passar per Eschborn, una petita ciutat a la perifèria de Frankfurt i, com solen dir els protagonistes dels contes clàssics de terror, “una esgarrifança em va recórrer pel cos”.

Ni la ciutat ni els seus habitants m’han fet res dolent. Tampoc es tracta del fet que allà hi hagi la seu real de la borsa de Frankfurt, on juguen amb les nostres vides i feines com al parxís. Ni a la tristesa que em provoquen les ciutats perifèriques a Alemanya, tan residencials i tan mortes en general. Si haig de ser sincera, que jo recordi, mai he estat a Eschborn. Només que no voldria acabar-hi. ¿Per què? Tot això té una història.

Quan ens vam mudar al pis on vivim a Frankfurt, la veïna del segon ens va explicar que durant anys l’havia ocupat un matrimoni gran, però que, a l’enviduar, la dona ja no va poder pagar el lloguer i havia hagut de deixar el barri de tota la vida per anar-se’n a Eschborn, on els preus eren més baixos.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Eschborn es va convertir en una amenaça, simbolitzava el que no volíem que ens passés en el futur: haver d’abandonar la nostra ciutat. Era una amenaça, però semblava remota.

Fa dos anys aquesta mateixa veïna que ens va explicar allò d’Eschborn i el seu marit els van desnonar del pis, perquè es van jubilar i les pensions no els arribaven per pagar-lo.

El nostre barri es va posar de moda. Però els nostres lloguers no pujaven gaire. Semblava que els amos de la casa s’havien oblidat de nosaltres; només de tant en tant ens arribava una carta per recordar-nos els torns de fregar l’escala.

Ara ens avisen que aixecaran bastides als dos costats de l’edifici. Diuen que es tracta només de reparacions necessàries. Però tinc la impressió que tots els que vivim en aquest bloc temem l’engany per apujar el lloguer i ens sentim assetjats. Mai l’escala havia estat tan neta, com si amb el cub i el pal de fregar invoquéssim els déus immobiliaris perquè vegin que som bons, polits, curosos, els millors llogaters que es pugui demanar.

No, no volem haver d’anar-nos-en, perquè potser ja ni tan sols Eschborn estigui al nostre abast.