Anar al contingut

Reconstrucció d'un símbol

Passió, mort i resurrecció de Notre-Dame

PHILIPPE WOJAZER

Passió, mort i resurrecció de Notre-Dame

Robert Baró

175 anys després, estan damunt la taula els mateixos reptes que va tenir Viollet-le-Duc de restaurar el monument sense trair-ne l'essència

Fa uns anys vaig haver de fer llit uns mesos. Immobilitzat, la pantalla de l’ordinador va esdevenir una de les millors amigues, fent-me companyia i connectant-me al món exterior. Tot sovint mirava KTO, l’emissora ​​catòlica francesa que retransmet diàriament els oficis des de Notre-Dame; un bàlsam per a la vista, les oïdes i l’esperit. Les austeres línies del gòtic, l’encís dels vitralls, el fum de l’encens elevant-se vers les voltes del creuer... eren el marc d’una litúrgia senzilla, i al mateix temps d’immensa bellesa, que t’obre a la transcendència i t’agermana amb la humanitat.

Veure ara les imatges de desolació fan reviure en el meu cor tantes estones de consolació, i han commocionat l’esperit de milions de persones que, creients o no, en algun moment han trobat pau entre les columnes d’aquella vella dama. Certament una catedral és un edifici molt especial; com a seu del bisbe és l’església que identifica la comunitat cristiana del lloc, i en l'Europa Occidental això equival a dir que és el principal edifici d’una ciutat des del segle V fins al XIX.

Gremis i confraries, reis, nobles i autoritats municipals, clergues, monges i escolans, pidolaires, estudiants i pagesos... tots feien cap a la catedral, i s’apropiaven del seu espai, fossin Lluís IX, el cardenal Richelieu, o tants Quasimodos i Esmeraldes que no han deixat rastre en la història oficial. Un edifici que és l’embolcall arquitectònic d’una societat i dels seus principals esdeveniments, potser la màxima emergència de la identitat d’un col·lectiu humà que, amb aquelles pedres plenes de bellesa, volia transcendir la migradesa d’una existència sovint dura i injusta.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El valor d’un espai patrimonial com Notre-Dame és sobretot que segueix viva, i continua provocant una emoció indescriptible en els seus visitants, ja sigui en la pregària, el silenci o, simplement gaudir de les seves formes. Les alegries, esperances, neguits, victòries i derrotes que allí s’han manifestat són el llegat intangible que l’edifici amb les obres d’art que conté ens transmet. L’angoixa que hem sentit en veure elevar-se les flames i engolir l’altíssima agulla neix de la por de perdre un vincle amb els que ens han precedit, amb els que ara hi som i amb els que vindran. La vella catedral és un far que il·lumina la nostra ruta i ara amenaça d'apagar-se, i deixar-nos una mica més perduts en un món que cada cop fluctua més, i sense referents com Notre-Dame faria que la nostra barqueta s’enfonsés.

¿Què cal fer perquè no es trenqui el vincle? ¿Com intervenir en el monument per no trair-ne l'esperit? Els mateixos reptes tingué Viollet-le-Duc en afrontar la restauració després de la Revolució francesa; ell optà per recrear, portar l’edifici a una esplendor que potser mai havia tingut, però que segons el seu criteri transmetria la seva essència. Avui, 175 anys després, amb tècniques i recursos inimaginables per l’arquitecte del segle XIX, el repte torna a estar sobre la taula.