Anar al contingut

Al contraatac

No ho anomenin divisió

FERRAN SENDRA

No ho anomenin divisió

Antonio Franco

Les dues famílies de l'independentisme no només tenen projectes polítics gairebé contradictoris, sinó que es consideren màxims adversaris entre si

Les diferències entre ERC i aquesta indefinida sopa de lletres en què s’ha convertit la vella Convergència, les que separen el que encarnen Oriol Junqueras d’una banda i el duo Carles Puigdemont i Quim Torra de l’altra, ja no es poden considerar una divisió. Seria això, una divisió, si fossin dos braços d’un mateix projecte, però fa temps que ho han deixat de ser. Després d’evidenciar-se que la independència no forma part de l’horitzó dels pròxims 10 anys, les dues famílies no només tenen projectes polítics gairebé contradictoris, sinó que es consideren màxims adversaris entre si.

Esquerra vol governar una autonomia eficient mentre madura el projecte sobiranista i, a més, accepta que sigui sense grans presses. Des de la Generalitat tindria una actitud crítica, tensa i enfadada amb l’Estat, però col·laboraria de fet amb ell, a l’espera que arribin altres circumstàncies. Si l’ajudessin unes sentències moderades en el judici i si els electors l’encimbellen, aquesta seria la seva via. Projecta aprofitar els càrrecs, sous i recursos de tot tipus del poder autonòmic per ocupar del tot tant l’espai social que ha quedat buit després de l’enfonsament del pujolisme com els protagonismes.

Aquests fulls de ruta de Junqueras i Aragonès difereixen completament dels de Puigdemont i Torra. Aquests gamberros rebutgen la tornada a qualsevol tipus de normalitat per a la vida quotidiana catalana, volen mantenir viva la flama de la rebel·lia activa desafiadora fins al límit i aposten per continuar bloquejant en la mesura possible la vida política espanyola tal com es va fer amb els Pressupostos. Espanya no tindrà pau mentre Catalunya sigui dins.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Els uns i els altres saben que les bases 'indepes' són incontrolables i estan poc compenetrades amb els líders dels seus partits. ERC, de manera particular, en això penja d’un fil, perquè l’estil de Rufián representa més aquestes bases que el que fan els seus companys de direcció. Per pura por a aquests seguidors tant els líders independentistes més moderats com els més radicals no els diuen la veritat. Continuen predicant que aconseguir la independència sense un conflicte obert és més possible del que realment és; que la secessió és més a prop del que sembla; que encara es pot pactar amb Espanya un referèndum (ometen que només serà possible si se celebra també a la resta d’Espanya, tot i que sempre es podran llegir per si sols els resultats del que passi aquí).

Això els funciona i amb això nodreixen el sentiment de distància amb Espanya de la meitat de Catalunya que psicològicament ja viu desconnectada. Però els dos camins no tenen res a veure entre si: un és seguir i l’altre és canviar; no són una simple divisió estratègica. I el que ens bloqueja és la seva lluita partidista pel poder, que ve de lluny i va més enllà de la independència.