El cotxet a la meitat del passadís

Crec que totes les nenes escriptores somiegem alguna vegada amb l’heroïna de ‘Donetes’, el famós llibre de Louisa May Alcott. La segona de les germanes era diferent. Jo March patinava sobre el gel com un noi i es tancava a les golfes a gargotejar en el paper el que li vingués de gust. Tenia un desig propi. ¡Quina catàstrofe quan la bestiola d’Amy, la més petita, li crema el manuscrit! Una lectura apassionant en la pubertat, tot i que llavors passessin inadvertides les trampes (o avisos) que minaven el text: els March, aquesta família tan conservadora de Nova Anglaterra, celebren l’estrena de la protagonista en un diari banalitzant-lo com una “petita alegria domèstica”. Més tard, Jo es casa amb el professor Bhaer, té dos fills amb ell, es fa càrrec dels altres dos que el marit porta de sèrie i, cap al final de l’obra, sepultada per la intendència domèstica, reflexiona: “Encara no he abandonat l’esperança d’arribar a escriure un bon llibre, però puc esperar”. Ah, els nadons i la creació, el binomi fatal.

En el meu cas, no he tingut fills. No els vaig voler. No era el meu camí. I si en algun moment em va assaltar el dubte, el pes de la vocació va decantar la balança per creure-les opcions excloents: tant la maternitat com l’escriptura són curses de fons i, en el cas de simultaniejar-les, alguna de les dues se’n ressentiria sens dubte. Estava enverinada pel vell ‘dictum’: o nens o llibres. I de pertànyer a algun equip –¡quina il·lusa!–, preferia el de les autores que havien triat no ser mares: Jane Austen, les Brontë, Virgina Woolf, Carson McCullers o Marguerite Yourcenar, que va convertir fins i tot l’allunyament instintiu de la maternitat en un dels seus temes estructuradors, i va posar en boca de l’emperador Adrià un passatge cèlebre: “No tinc fills, i no ho lamento [...]. No, no és la sang el que estableix la veritable continuïtat humana”.

      

El debat és antic però essencialment femení –una de les reflexions més lúcides sobre això és de la nord-americana Ursula K. Le Guin, en la conferència titulada ‘La filla de la pescadora’–, i va ser per això pel que recordo quant em va satisfer que el novel·lista hongarès Imre Kertész, poc després de rebre el Nobel el 2002, respongués així al periodista que li va preguntar per la seva renúncia a la paternitat: “Per escriure n’hi ha prou amb un llapis, un paper i una habitació: això ho tenia. Però si fiques un nen que plora en aquesta habitació, ¡ja no escrius! I jo volia escriure”. Això, justament això.

Aquestes reflexions estaven relegades en l’últim racó de les golfes fins que, fa molt poc, vaig llegir l’article que l’escriptora nord-irlandesa Maggie O'Farrell va escriure a 'The Guardian' fa ja uns anys.Quan l’autora, l’obra de la qual publiquen aquí Libros del Asteroide i L’Altra Editorial, estava embarassada del seu primer nadó als 33 anys, va decidir bolcar a la tribuna periodística el ressentiment que la maternitat arruïnés la seva carrera o li posés bastons a les rodes. ¿Potser el cervell se li convertiria després del part en una col gegant incapaç d’ordir un altre llibre?

O'Farrell es dedicava en l’article, filat amb la seva espurna habitual, a plantejar els seus dubtes a altres col·legues que ja havien passat pel tràngol, de qui va rebre respostes més aviat encoratjadores: encara que s’acabi el dormir d’una tirada, qualsevol canvi vital enriqueix l’experiència i, per tant, dota de profunditat l’escriptura. A més, la cura dels fills ensenya a expandir les hores, a trossejar el treball en petits illots de temps, a millorar l’eficàcia. En el pitjor dels casos, pot ser que s’allargui el procés de gestació de l’obra, cosa que, al cap i a la fi, tampoc és tan terrible. Un any perdut, ¿i què? La devien convèncer, perquè O'Farrell va tenir després dos fills més.

Per titular l’article, l’autora d’‘Aquest deu ser el lloc’ va recórrer a una sentència del crític i editor britànic Cyril Connolly, un amant de tots els plaers de la vida, sobre el veritable obstacle, al seu judici, de la creativitat: “No hi ha enemic més ombrívol del bon art que el cotxet al saló”. 'The pram in the hall’.

L’espinós de l’assumpte és que la frase de Connolly, escrita fa 75 anys, ha envellit malament perquè els enemics s’han triplicat durant aquest temps. Tot sembla conspirar en contra de l’artista pencaire, classe de tropa. A part del cotxet del nadó a la meitat del passadís, aquí hi ha, mostrant les seves goles flamejants, la pluriocupació mal pagada per arribar a fi de mes; les bestretes, que no arriben; el remolí de la promoció i els viatges; internet, els grupets de whatsap, les sèries i altres laminadors de la minutera. Fins i tot, la premissa de l’'habitació pròpia' s’ha fet costeruda amb la pujada dels lloguers o el jou de la hipoteca.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Ser dona és una dificultat afegida, un altre repte. I l’escriptura, un espai diminut de llibertat que s’ha de continuar defensant a contracorrent, amb cotxet o sense.